D´AQUÍ AQUÍ

Xerrada Trekking a Nova Zelanda. 16 des. 2011

2011-12-06T18:57:00.000+01:00

Us esperem a tots!

Turquia:Trans Aladag NP (Emler 3718m)

2011-10-28T23:45:00.000+02:00

Turquia ofereix un munt de possibilitats a l´hora de fer travesses i excursions. El Camí Lici de la costa sud, l´ascensió a l´Ararat i les muntanyes Kaçkar del nord són potser els indrets més coneguts on practicar aquest esport.

Les muntanyes de l´Aladag es troben al centre sud de Turquia, 70 quilòmetres al sud de Kayseri i a 60km a l´est de´la ciutat de Nigde. Forma part de les muntanyes del Taurus, les mateixes que recorren la part sud de la península d´anatòlia, per on trancorre el conegut trekking del Camí Lici.

La caminada que us proposem travessa d´oest a est les muntanyes de l´Aladag, serralada calcària establerta com a Parc Nacional i pujant al tercer cim més alt de la serralada, l´Emler, de 3.718m.

El recorregut evita colls complicats com el Demirkazir esdevenint una ruta fàcil però no exempta de duresa, no tant per la llargada sinó pels desnivells a superar el primer i tercer dies. Hi ha diferents opcions d´acampada però cap refugi, el que implica haver de carregar tenda de campanya i el menjar per a tots els dies de la travessa. Podem trobar aigua fàcilment en alguns punts entre les etapes.

ETAPES:

Dia1: Çamardi (Safak pension) 1.450m - Dipsiz Golu 2.934m
15km, +1.500m
Seguim la carretera fins el poble de Demirkazir, on trobem una pensió i una petita botiga. Poc després del poble, un guàrda del Parc Nacional ens farà pagar la quota d´entrada.

Dia 2: Dipsiz Golu 2.934m - Sokulupinar 2.136m
Dia més curt de la travessa. És per això que si hi ha ganes es pot anar a explorar el coll de Demirkazir Beli (3.162m), amb la possible ruta de descens fins a Arpalik. Jo vaig optar de desfer les passes des del coll, donat el desconeixement d´aquesta ruta de baixada.

Dia 3: Sokulupinar 2.136m - Yedigoler 3.089m
11km +1.700m; -400m

Dia més dur. Seguim el camí clar i dret fins al coll 3.462m. D´aquí un fàcil camí puja fins al tercer cim de l´Aladag, Emler 3.723m. Es pot baixar des del cim directe per la tartera o recuperar el camí fins el coll. Seguim el camí fins arribar al llac de Yedigoler.

Dia 4: Yedigoler 3.089m - Barazama 1.097m
22,5Km, -2.000m

Si l´anterior és el dia més dur, el darrer dia de la travessa és el més llarg. Dia de baixada, seguint un corriol fins a la zona d´acampada situada de l´inici del bosc. D´allí, seguirem ara tota l´estona una pista fins a Barazama. A Barazama no hi ha transport ni allotjament, així que un cop allí cal buscar un transport o anar a peu fins a Selale (13km) on hi ha un bus a quarts de sis del matí i diverses opcions d´allotjament, incloses zones d´acampada.

SIKHS: TRES LLOCS SAGRATS

2011-03-25T12:08:00.010+01:00

Cada cop més veiem passejar pels carrers de Barcelona uns homes barbuts, corpulents, tocats per uns turbants de vius colors. Sincerament, el seu aspecte, imposa. Són sikhs, seguidors d´una religió monoteista nascuda a l´Índia del s.XV.

Són uns 25 milions de practicants, una minoria que no suposa més del 3% del total de la població índia, però tot i així és la cinquena religió del món en nombre de practicants. Es concentren a l´estat indi del Punjab i tenen a la ciutat d´Amritsar el seu temple (gurduara) més important, el Hermandir Sahib (Temple Daurat). Cal no confondre els sikhs amb els musulmans, una altra minoria religiosa a l´índia, ni amb els hindús, religió predominant del país.

A Catalunya són uns 10.000 sikhs, concentrats bàsicament als barris del Raval i Sants de Barcelona. Al carrer Sagunt de Sants és on es va obrir la primera gurduara de tot l´estat espanyol. Actualment hi ha una desena de gurduares a Catalunya. Una de les més noves es troba a Can Zam, a Santa Coloma de Gramanet.

S´atribueix a Gurú Nanak la creació al s. XV del sikhisme. Ell mateix va esdevenir el primer gurú dels deu únics que van existir. Gurú Nanak va ser contemporani dels dos grans imperis musulmans de l´Índia, el Califat de Delhi i el Mogol, i sovint es representa junt amb un creient musulmà i un d´hindú, com a símbol d´unió dels pobles. Les ensenyances de Gurú Nanak neixen en contra d´aquelles creences que ell creu injustes, com el sistema de castes o la discriminació de la dona, recalcant la igualtat entre totes les persones.

Gurú Nanak

El sikhisme té uns trets curiosos, com l´adoració al seu llibre sagrat (Guru Grand Sahib) al qual tracten com a una persona. I és que el desè i darrer gurú (Gurú Govind Singh) va disposar que fos el llibre sagrat l´onzè Gurú i evitar així la persecució i mort a la que estaven sotmesos els gurús per part del l´imperi musulmà dels Mogols. És pèr això que podem veure en els temples com els venten, donen de menjar o el porten a dormir cada nit a una cambra especial on reposarà fins el dia següent, ja que de fet, el llibre sagrat no és més que un Gurú més, l´etern, el definitiu, en aquest cas.

Però els trets més característics d´aquesta religió són les cinc K, els cinc símbols sikhs que donen personalitat a aquest grup religiós. Provenen de les inicials amb què es coneixen en llengua panjabí els cinc elements que s´han de portar a sobre. De fet, només són obligatoris pels seguidors que han estat batejats en l´ordre de la Khalsa (aprox. un 10% del total dels sikhs) tot i que és una pràctica estesa a la gran majoria de sikh. Les cinc K´s són:

KESH. cabell sense tallar. D´aquí els turbants masculins, tot i que els turbants en sí, que són el símbol més característic, no són obligatoris.
KIRPAN: petita daga que porten tant homes com dones.
KARA: braçalet metàl.lic
KHANGA: pinta per recollir-se els cabells.
KACHA: roba interior tipus pantaló curt.

1. GOLDEN TEMPLE (SRI HERMANDIR SAHIB) (N 31º37.183´ E74º52.595´)

Golden Temple, Amritsar

Sí, de vegades és or tot el que llueix. Coberta amb 750kg d´or, la gurduara de Hermandir Sahib (Darbar Sahib) destaca sobre tot el complex del Golden Temple. És el lloc sagrat per definició per als sikhs i vessa misticisme per arreu. L´accés és lliure durant tot el dia, només cal descalçar-se, rentar-se els peus abans d´entrar, i tapar-se (tothom, homes, dones i nens) el cap amb un senzill mocador que ofereixen a l´entrada del temple. Per no semblar musulmà devant els ulls dels seus compatriotes, el president Barack Obama no va visitar el temple en la seva darrera visita a la Índia del 2010 tal com en principi tenia previst. Fumar pels voltants del temple és prohibit, com entrar-hi tabac.

El temple està situat al centre d´un llac artificial d´aigües sagrades (´amrit´, nèctar) que han donat nom a la ciutat. Un dia Gurú Nanak va desapareixer durant tres dies en un riu. Quan tothom pensava que havia mort, va reaparèixer miraculosament. Per aquesta raó el llac és ple de devots que prenen banys, en beuen una mica, o se´n duen una mica en garrafetes cap a casa. Banys sagrats sikhs, banys rituals hindús al Ganges, batejos cristians... potser hem begut tots de les mateixes fonts religioses?

Temple Daurat

Durant totes les hores que el recinte és obert, kirtan (música mística sikh) sona en directe pels altaveus del recinte. És fàcil sentar-se sota els porxos dels palaus que envolten el temple durant hores escoltant-la, mentre es miren els devots resar, banyar-se al llac, o simplement passejar. La música prové de l´interior mateix del Temple Daurat, des d´on ininterrompudament quatre músics canten himnes del llibre sagrat just al costat del llibre sagrat.

Una gran experiència que es pot gaudir al temple és el ´langar´, menjar comunitari gratuït que es reparteix en tota gurduara (temple sikh). Hi són benvinguts homes i dones de qualsevol religió i condició com a símbol d´igualtat. Cada dia es reparteixen unes 40.000 racions de menjar vegetarià. També ens podem allotjar gratuïtament al temple en sales comunes senzilles, però netes.

2. ANANDPUR SAHIB (N 31º14.107´ E 76º29.939´)

La ciutat de la Khalsa. Es troba també al Punjab, a mig camí entre Amritsar i Chandigarth. Aquí, l´any 1699 el desè i darrer gurú, Gurú Gobind Singh, va fundar una fraternitat d´esperit marcial que va anomenar Khalsa. Per pertànyer-hi cal estar batejat. Només llavors, els batejats, els ´amritdharis´, tenen l´obligació de seguir les cinc K´s, és a dir, no tallar-se el cabell (kes), portar un ganivet (kirpan), un braçalet (kara), un pinta (khanga), i una peça de roba interior senzilla (kacha).

Enlloc apareix com a element obligatori el turbant (dastar) que porten els homes sikhs, i és que no ho és pas d´obligatori. El turbant és un element d´ús habitual al nord de la Índia (també el porten els rajputs i alguns musulmans) i ha esdevingut tot una marca identitària del sikhisme. Segons el seu color fins i tot podem saber quina orientació política o religiosa tenen. Blanc pels seguidors neosikhistes de Yogui Bhajant, blau pels seguidors del partit polític conservador del Punjab de l´Akali Dal, i taronja pels independentistes que busquen un Khalistan (pàtria sikh) lliure.

Coincidint amb la festa hindú del Holi, a la primavera, se celebra a la ciutat l´aniversari de la creació de la Khalsa. Un bon moment per visitar aquesta ciutat plena de gurduares (temples) sikhs. Aquí també ens podem allotjar al temple (pagant un mòdic preu) i menjar gratuïtament al ´langar´.

3. HEMKUND SAHIB (N 30º41.961´ E79º36.929´)

Gurduara (temple sikh) al costat del llac, 4.200m

Govindghat es troba a 275km al nord de la ciutat índia de Rishikesh, a l´estat d´Uttarakhand, en la zona coneguda com el Garhwal, a l´Himàlaia indi. En aquest punt es troba el punt d´inici del trekking al llac sagrat sikh de Hemkund. Sí, certament, la població està apartada dels circuits turístics clàssics. Són més de 12h en bus per carreteres infernals (podeu calcular la mitjana de velocitat vosaltres mateixos), tot sortejant esvorancs, penya-segats i esllavissades, i patint conductors kamikazes que llancen els minibusos a gran velocitat muntanya amunt, muntanya avall, tot fent sonar el clàxon per avisar de la seva presència.
.
Són dos dies de caminada per arribar al llac sagrat. El llac està relacionant amb el desè gurú, Gurú Gobind Singh, on es creu que hi va meditar en una anterior vida. Per aquesta raó el llac és visitat per milers de pelegrins sikhs d´arreu del món.

De pujada a Ghangaria veiem baixar multitud de creients, la majoria a peu, alguns a cavall, i un parell o tres sobre un palanquí portat per dues persones. Els sikhs solen ser molt oberts i amables. En general, i és una impressió compartida amb altres viatgers, teniu menys possibilitats de ser enredats en fer tractes en un hotel, botiga, etc per un sikh, que per membres d´altres comunitats. Però repeteixo que és una simple impressió.

La pujada es fa llarga, no tant per la distància (15km) sinó perque molts sikhs que van de baixada volen xerrar amb nosaltres. Ens aturen, ens pregunten, es fan fotos amb nosaltes... a aquest pas no arribarem mai! Tots ells ens comenten que aquell dia tanquen el llac, que avui és el darrer dia per visitar-lo, fet que ens deixa desconcertats per si ens deixaran o no arribar fins a dalt. Després sabrem que efectivament el temple del llac té dates d´obertura, i que avui era el darrer dia que estava obert. Però l´accés és obert, només que hi faltaran els pelegrins, que són el reclam principal d´aquest trekking.

La primera nit es fa a Ghangaria, on es troba una gurduara i on hi ha allotjaments i restaurants on passar-hi la nit i menjar-hi una mica. Al dia seguent es fan els 6km i +900m que hi ha fins al llac, i es torna a baixar fins a Ghangaria a passar una segona nit. Es pot baixar fins al punt d´inici del trek en un sol dia, però amb el que costa arribar fins aquí, què hi ha pressa? Les vistes durant el recorregut són fantàstiques. És octubre i fa fred. Passat l´estiu s´acaben també les pluges, però hi arriba el fred. De fet, al darrer tram de la pujada hi trobem neu de la potser primera nevada de la temporada. Ghangaria és un poble mort el dia després de tancar el temple, res a veure amb el moviment de gent, pelegrins i cavalls que hi havia el dia anterior. Restaurants i hotels tanquen, el poble es buidarà fins a la primavera vinent quan els pelegrins sikhs tornin a donar vida a aquesta part de l´Himàlaia.

TRANSCANÀRIES: VOLTA A L´ILLA DE LOBOS

2011-02-24T16:31:00.007+01:00

TRAVESSA DE L´ILLA DE LOBOS

1 dia de travessa, 11km, 200m acumulats
INICI/FINAL: El Puertito
CIM DE L´ILLA: Montaña de la Caldera 127m (9a cota màxima)
DESCARREGAR MAPA DIGITAL (Fuerteventura)
VISOR Topogràfic i ortofoto CANARIES
MAPA Espais Naturals Fuerteventura
FOTOS DE TRANSCANÀRIES

(illa de Lobos)

Aquesta travessa forma part del projecte Transcanàries, el qual m´ha portat per les nou illes canàries visitables: La Palma, La Gomera, Tenerife, El Hierro, Gran Canària, Fuerteventura, Illa de Lobos, Lanzarote i La Graciosa.

En cadascuna d´aquestes caminades, he fet una travessa a peu en autosuficiència, és a dir, carregant una petita tenda on passar les nits tot portant també el menjar. Sovint es passen per localitats on es pot acabar d´aquirir productes necessaris com l´aigua, pa, etc. La idea ha estat sempre sortir de nivell de mar, pujar al cim de l´illa i tornar a nivell de mar travessant tota o part de l´illa.

Hi ha dos senders comuns a totes les illes canàries, el GR-131 i el GR-132. No a totes les illes estan implementats, però si més no hi ha la idea de fer-ho (veure pdf).

1.El GR-131 té en comú que creua totes les illes sortint de nivell de mar, les creua pel seu interior (sense assolir la cota màxima excepte a El Hierro i a La Palma que sí que ho fa) i torna a nivell de mar en un altre punt de l illa. A finals de 2010 existeixen els següents GR-131 marcats a les illes de:

Tenerife
El Hierro: Camino de la Virgen
La Gomera
Fuerteventura

2.El GR-132, per contra, dóna el tomb a les illes tot resseguint-ne la seva costa. És per tant un sender més llarg i planer que el GR-131. Travessa zones més humanitzades, especialment a Tenerife. És el sender de gran recorregut menys implementat. Així, a finals de 2010, el trobem només a les illes de La Palma i La Gomera.

L´illa de Lobos és la més petita de les illes visitables turísticament. Només té 3,5km de llargària en el seu punt més extens, però tot i la seva escassa mida té el seu GR-131. L´illa de Lobos forma part del GR-131 que travessa de nord a sud Fuerteventura.

1.RUTA

Lobos és la primera etapa del Gr-131 que travessa Fuerteventura. Són uns escassos 4km que van des del Far de Lobos fins al Puertito, lloc d´arribada del ferry. Va ser un camí fet per fer accessible el far als seus treballadors.

És molt més recomanable realitzar la volta a l´illa a través de les dues pistes que la travessen, pujant també al sostre de l´illa, la petita Montaña de la Caldera. Tot el recorregut transcórrer per pistes que no es poden abandonar amb la finalitat de preservar la reserva. L´illa pertany al parc natural de las Dunas de Corralejo i deu el seu nom a les colònies de foques que aquí hi havia, gairebé exterminades avui dia pels pescadors que les veien com unes competidores a la seva pesca.

2. ALLOTJAMENT

La ruta es pot realitzar tranquil.lament en un parell d´hores, fent nit a Corralejo. Tot i així, l´illa disposa d´una zona d´acampada per la que cal demanar una sol.licitud al Cabildo de Fuerteventura.

3. TRANSPORTS

BUS: per moure´s per l´illa de Fuerteventura podem utilitzar els busos interurbans Bus regulars Thiade

FERRY: Dues companyies:

AVIÓ:

Binter Canarias . Vols interns entre les illes canàries
Inter Islas. Vols interns entre les diferents illes canàries.

TRANSCANÀRIES: TENERIFE DE MAR A MAR

2011-02-23T23:05:00.008+01:00

TRAVESSA DE L´ILLA DE TENERIFE

4 dies de travessa, 80km, 7.000m acumulats
INICI: Playa del Socorro
FINAL: Playa San Juan
CIM DE L´ILLA: El Teide 3.718m (1a cota màxima)
DESCARREGAR MAPA DIGITAL TENERIFE
VISOR Topogràfic i ortofoto CANARIES
MAPA Espais Naturals de Tenerife
MAPA Espais Naturals Fuerteventura
FOTOS DE TRANSCANÀRIES

Aquesta travessa forma part del projecte Transcanàries, el qual m´ha portat per les nou illes canàries visitables: La Palma, La Gomera, Tenerife, El Hierro, Gran Canària, Fuerteventura, Illa de Lobos, Lanzarote i La Graciosa.

En cadascuna d´aquestes caminades, he fet una travessa a peu en autosuficiència, és a dir, carregant una petita tenda on passar les nits tot portant també el menjar. Sovint es passen per localitats on es pot acabar d´aquirir productes necessaris com l´aigua, pa, etc. La idea ha estat sempre sortir de nivell de mar, pujar al cim de l´illa i tornar a nivell de mar travessant tota o part de l´illa.

Hi ha dos senders comuns a totes les illes canàries, el GR-131 i el GR-132. No a totes les illes estan implementats, però si més no hi ha la idea de fer-ho (veure pdf).

1.El GR-131 té en comú que creua totes les illes sortint de nivell de mar, les creua pel seu interior (sense assolir la cota màxima excepte a El Hierro i a La Palma que sí que ho fa) i torna a nivell de mar en un altre punt de l illa. A finals de 2010 existeixen els següents GR-131 marcats a les illes de:

Tenerife
El Hierro: Camino de la Virgen
La Gomera
Fuerteventura

2.El GR-132, per contra, dóna la volta a les illes tot resseguint-ne la seva costa. És per tant un sender més llarg i planer que el GR-131. Travessa zones més humanitzades, especialment a Tenerife. És el sender de gran recorregut menys implementat. Així, a finals de 2010, el trobem només a les illes de La Palma i La Gomera.

Tenerife i el Teide han estat els impulsors inicials d´aquest projecte. Pujar el Teide (3.718m) des de nivell de mar és un bonic repte. Milers de persones el pugen en un sol dia, sortint de matinada des de Playa del Socorro per culminar el cim espanyol per la tarda, quan a partir de les 17h no calen ja permisos per accedir a l´àrea cimera.

Però un cop al cim, perquè no baixar també fins a nivell de mar? Naixia així la TransCanàries. De baixada del cim del Teide, segueixo cap al Pico Viejo fins al Parador Nacional, passant per los Roques de Garcia. D´allí agafo l´itinerari 31 del Parc Nacional del Teide per anar de nou a una altra zona d´acampada gratuïta tinerfenca, la de las Lajas. Finalment, el recorregut va a parar a Playa San Juan després de passar prop la Montaña de Tejina.

1.RUTA

Veure Rutes marcades del PN Teide

L´illa de Tenerife ha inaugurat recentment el seu propi GR-131(veure track). No està però, encara finalitzat. Per la part nord no està definit el seu pas pel parc natural d´Anaga, i finalitza a Arona, al sudoest de l´illa. El camí, tot i passar per les Cañadas del Teide, circula allunyat del cràter del Teide.

AIGUA: És important planejar bé la travessa tenint en compte on podrem reomplir la nostra cantimplora.Tot seguit relaciono els llocs on es pot trobar durant la travessa:

- Tigaiga: alguna font a la població
- Restaurant a El Lance
- Població de El Lance
- Fuente de Pedro. NO confondre amb la àrea d´acampada. Són llocs diferents. Aquest és el darrer punt d´aigua abans del refugi d´Altavista
- Refugi Altavista. Venen aigua de 500ml a uns 3€. També hi ha aigua no tractada d´aixeta que es pot bullir
- Centro Visitantes Cañada Blanca. Al costat del Parador Nacional.
- Zona Acampada de Las Lajas.
- Població d´Acojeja

PLAYA DEL SOCORRO- ZONA ACAMPADA FUENTE DE PEDRO. La gran dificultat de la pujada en un sol dia al Teide és el gran desnivell a superar, quasi 4000 metres, i la manca d´aigüa durant el recorregut. La meva proposta segueix la ruta clàssica de pujada des de la Playa del Socorro (veure PDF explicatiu de la ruta), però amb una interessant variant, la que passa prop de la zona d´acampada de Fuente de Pedro.. Es pot dividir l´ascensió en dos dies fent nit a la zona d´acampada de Fuente de Pedro. L´altre problema, l´aigua, també el sol.lucionem recollint-ne a la zona d´acampada. A la torre de vigilància contra incendi hi ha un dipòsit d´aigua amb aixeta. Demanar als guardes o bé agafar-ne´n si no hi ha ningú.
ZA FUENTE DE PEDRO-REFUGI ALTAVISTA: de nou de la torre de vigilància contra incendi, agafem la pista que puja dret cap a l´oest de la Fortaleza, on un cop a dalt, agafem el recorregut N33 del Parc Nacional, per anar a enllaçar amb el N22, camí normal de pujada al Teide des de Socorro.

3. REFUGI ALTAVISTA-TEIDE-ZONA ACAMPADA LAS LAJAS:

Seguim els itineraris numerats del Parc Nacional:

7: Refugi Altavista-Telefèric
10: Cim del Teide
9: Telefèric-Pico Viejo
23: Pico-Viejo-Roques de Garcia
3:Roques de Garcia-Parador Nacional
31: Parador Nacional-Zona Acampada Las Lajas

4. LAS LAJAS-PLAYA SAN JUAN: És la part del recorregut més improvisat durant la travessa. Tot i així, el recorregut entre Boca de Tauce i la població d´Acojeja és força interessant, seguint pistes i corriols.

Las Lajas-Boca de Tauce: seguim la carretera TF-21 tot el recorregut
Boca de Tauce-Acojeja: Seguim l´itinerari 18, passant per Llano Negro, fins a Las Fuentes i la població d´Acojeja, deixant la montaña Tejina a la dreta.
Acojeja-Playa San Juan: seguim per pistes asfaltades i carreteres, fins de nou a nivell de mar.

2. ALLOTJAMENT

ZONES D´ACAMPADA: Tenerife disposa d´una bona xarxa de zones d´acampada gratuïtes. Es troben bàsicament al centre de l´illa, al voltant del Parc Nacional (dins el PN està prohibida la pernoctació).Cal demanar permís, però es pot demanar a través d´internet, dintre de la pàgina explicativa de cada zona d´acampada. Les zones d´acampada de la ruta son:

REFUGI ALTAVISTA : Obre a les 17h!

Sac de dormir: NO CAL, disposa d´edredons.
AIGUA: n´hi ha de corrent, sense depurar, però que es pot bullir amb el bullidor o el fogó elèctric.
SERVEIS: màquina de cafès i begudes, fogons elèctrics, microonees, pots, tasses, coberts.

3. TRANSPORTS

BUS: busos TITSA

Inici: Linia 107 (St. Cruz Tenerife-Aeropuerto-parada Socorro)/ Linea 363 (Pto. La Cruz-parada Socorro)
Final: Linia 473, 477 (Los Cristianos-Los Gigantes)

FERRY: Dues companyies:

Naviera Armas (més barata però lenta)
Fred Olsen (més ràpida però més cara)

AVIÓ:

Binter Canarias . Vols interns entre les illes canàries
Inter Islas. Vols interns entre les diferents illes canàries.

TRANSCANÀRIES: LA GOMERA

2011-02-15T11:39:00.005+01:00

TRAVESSA DE L´ILLA DE LA GOMERA

2 dies de travessa, 36km, 1.900m acumulats
INICI: Valle Gran Rey
FINAL: població d´Agulo
CIM DE L´ILLA: Cim de Garajonay 1.487m (5a. cota màxima)
DESCARREGAR MAPA DIGITAL LA GOMERA
VEURE MAPA DE SENDERS
VISOR Topogràfic i ortofoto CANARIES
MAPA Espais Naturals de La Gomera
FOTOS DE TRANSCANÀRIES

Aquesta travessa forma part del projecte Transcanàries, el qual m´ha portat per les nou illes canàries visitables: La Palma, La Gomera, Tenerife, El Hierro, Gran Canària, Fuerteventura, Illa de Lobos, Lanzarote i La Graciosa.

En cadascuna d´aquestes caminades, he fet una travessa a peu en autosuficiència, és a dir, carregant una petita tenda on passar les nits tot portant també el menjar. Sovint es passen per localitats on es pot acabar d´aquirir productes necessaris com l´aigua, pa, etc. La idea ha estat sempre sortir de nivell de mar, pujar al cim de l´illa i tornar a nivell de mar travessant tota o part de l´illa.

Hi ha dos senders comuns a totes les illes canàries, el GR-131 i el GR-132. No a totes les illes estan implementats, però si més no hi ha la idea de fer-ho (veure pdf).

1.El GR-131 té en comú que creua totes les illes sortint de nivell de mar, les creua pel seu interior (sense assolir la cota màxima excepte a El Hierro i a La Palma que sí que ho fa) i torna a nivell de mar en un altre punt de l illa. A finals de 2010 existeixen els següents GR-131 marcats a les illes de:

Tenerife
El Hierro: Camino de la Virgen
La Gomera
Fuerteventura

1.RUTA
VEURE RUTES OFICIALS DEL PARC NACIONAL DE GARAJONAY

AIGUA: Es troben fonts al llarg del recorregut.

A La Gomera existeix tant el GR-131 com el GR-132. El GR-131 surt de la capital de l´illa, San Sebastian de La Gomera, passa per El Cercado, al centre de l´illa, i Hermigua, prop ja de la costa nord.

El GR-131 deixa de costat dos indrets al meu parer prou interessants com per dissenyar una ruta nova, el barranc d´Argaga (Valle Gran Rey) i el parc nacional de Garajonay. La ruta seguida, en canvi, passa per aquests dos indrets.

PR LP 14: Sender que surt de Valle Gran Rey i que´puja per l´espectacular barranc d´Argaga fins a Chipude. Hi ha polèmica a l´inici de l´ascensió del barranc amb els propietaris dels terrenys, que han tallat indicacions i posen algun cartell de prohibit el pas. Tot i així, només cal seguir les marques grogues i blanques barranc amunt. En algun punt s´han de posar les mans, pot provocar una mica de vertígen a aquells que en pateixin, però el camí és clar i ben senyalitzat. No presenta problemes.
Ruta 9 del PN Garajonay (ruta 9). El camí recórrer el Parc Nacional de Garajonay tot travessant esplèndits boscos de laurisilva fins a el Cedro.

2. ALLOTJAMENT

ACAMPADA: Càmping La Vista (El Cedro) És la única zona d´acampada de l´illa. És un càmping senzill però que disposa d´un bon restaurant. Està situat estratègicament per poder fer la travessa en dos agradables dies.

3. TRANSPORTS

BUS: busos en La Gomera

Inici: L1 entre San Sebastian i Valle Gran Rey
Final: L2 entre Vallehermoso i San Sebastian, passa tant per Agulo com per Hermigua.

FERRY: Dues companyies:

Naviera Armas (més barata però lenta)
Fred Olsen (més ràpida però més cara). Té un servei de ferry entre S.S. de la Gomera i Valle Gran Rey (45min)

AVIÓ:

Binter Canarias . Vols interns entre les illes canàries
Inter Islas. Vols interns entre les diferents illes canàries.

TRANSCANÀRIES: LA PALMA

2011-02-10T22:58:00.006+01:00

TRAVESSA DE L´ILLA DE LA PALMA

5 dies de travessa, 125km, 4.500m acumulats

INICI: Far de Fuencaliente, a l´extrem sud de l´illa
FINAL: Piscinas de la Fajana, extrem nordest de La Palma
SOSTRE DE L´ILLA: Roque de los Muchachos, 2.426m (2a. cota màxima)
MAPA SENDERS DE LA PALMA
VISOR Topogràfic i ortofoto CANARIAS
VEURE Espais Naturals de La Palma

1.El GR-131 té en comú que creua totes les illes sortint de nivell de mar, les creua pel seu interior (sense assolir la cota màxima exepte a El Hierro i a La Palma que sí que ho fa) i torna a nivell de mar en un altre punt de l illa. A finals de 2010 existeixen els següents GR-131 marcats a les illes de:

Tenerife
El Hierro: Camino de la Virgen
La Gomera
Fuerteventura

La Palma és l´illa més preparada per al senderisme. Centenars de quilòmetres recorren la major part dels racons de la ¨Isla Bonita¨, sobrenom amb la que es coneix. No cal mapa per recórrer-la, les senyalitzacions verticals i de pintura són exel.lents, gairebé modèl.liques. El mapa de senders de La Palma és suficient. Com sempre que ens hem de moure per muntanya, un mapa topogràfic és més que recomanable.

1.RUTA

La travessa de sud a nord de l´illa és el resultat d´unir diferents senders de l´illa, començant pel més conegut de tots, El Bastón (el GR-131 particular de l´illa) continuant després pel PR LP-10, el PR-9.2, el GR-132 (sender que dóna la volta a tota l´illa) i finalment acabar amb el SL-41 des de Barlovento fins a les piscines de la Fajana.

El Bastón GR-131 segurament el sender més conegut de totes les illes canàries. Es tracta d´un sender de 72km que recorre l´illa des del Far de Fuencaliente fins al Port de Tazacorte (track El Bastón). Recorre el Parc Nacional de la Caldera de Taburiente per tot el seu cordal, fins arribar al cim de l´illa, El Roque de los Muchachos, a través de camins amb vistes espectaculars sobre el fons del cràter. etapa1 (Tazacorte-Roque) etapa2 (Roque-El Pilar) etapa3 (El Pilar-Fuencaliente).

La Traviesa PR LP-10: Abans d´arribar a Tazacorte, a El Time, deixem el GR-131, per agafar el PR LP-10, també conegut com La Traviesa, sender que recorre a mitja alçada l ´illa pel seu vessant oest. La Traviesa PR LP-10.
PR LP 9.2: Des de La Zarza utilitzem aquest sender circular per baixar fins Don Pedro.
GR-132: el senders GR-132 donen el tomb a totes les illes canàries. En aquest cas, només el farem servir per arribar fins a la població de Barlovento. És un tram espectacular, que puja i baixa centenars de metres per creuar diferents barrancs sobre els penyassegats de la costa nord palmenya. Es dóna el tomb a l´illa acompanyat amb El Correo a Pie.

SL LP-41: darrer sender que duu directament a les Piscinas de la Fajana, baixant drets entre plantacions de plataners fins a nivell de mar.

2. ALLOTJAMENT

ZONES D´ACAMPADA: (veure zones d´acampada)

Zona Acampada El Pilar. Gratuïta. A 25km del far de Fuencaliente, ideal per passar la primera nit.
Fuencaliente. Al camp de futbol de la localitat.Cal demanar permís.
Zona Acampada Laguna de Barlovento. 4€ nit. Dutxes aigua calenta i bar-restaurant. A 2,5km de Barlovento, gairebé al final del recorregut.
Zona Acampada San Antonio del Monte. Allunyat del recorregut, prop de la població de Garafía
Z.Acampada La Rosa. Allunyada del recorregut.

REFUGIS:

Punta de los roques. Lliure, amb aigua a l´exterior. Té l´inconvenient de troba-se a prop de la Zona d´acampada de El Pilar. foto
Tinizara foto. Tancat. Cal demanar claus i permís.

ALBERG:

Alberg Rural San Antonio. Prop de La Mata.

TURISME RURAL

Es poden trobar cases de turisme rural a les poblacions, amb l inconvenient d´haver de sortir de la ruta per anar-les a trobar.

3. TRANSPORTS

BUS: Transportes Insular La Palma

Inici: Podem agafar el bus L31 des de la localitat de Los Canarios fins al mateix Far de Fuencaliente.
Final: No hi ha transport públic a la a les Piscines de la Fajana, on s´acaba el SL-41, així que haurem de desfer el camí a peu per anar fins a Barlovento, la població més propera. També podem fer autoestop als cotxes que s´acosten per la zona.

FERRY: Dues companyies:

Naviera Armas (més barata però lenta) i
Fred Olsen (més ràpida però més cara)

AVIÓ:

Binter Canarias . Vols interns entre les illes canàries
Inter Islas. Vols interns entre les diferents illes canàries.

De ILLES CANÀRIES 2010

TRANSCANÀRIES: EL HIERRO (CAMINO DE LA VIRGEN GR-131)

2011-02-09T22:26:00.008+01:00

TRAVESSA DE L´ILLA DE EL HIERRO PEL GR-131 CAMINO DE LA VIRGEN

2 dies de travessa, 44km, +2.000m acumulats
INICI: Tamaduste
FINAL: Embarcador d´Orchilla
SOSTRE DE L´ILLA: Pic de Malpaso 1500m (4a. cota màxima).
BAIXAR MAPA DIGITAL
VISOR Topogràfic i ortofoto CANARIES

VEURE Espais Naturals de El Hierro

FOTOS DE TRANSCANÀRIES

Aquesta travessa forma part del projecte Transcanàries, el qual m´ha portat per les nou illes canàries visitables: La Palma, La Gomera, Tenerife, El Hierro, Gran Canària, Fuerteventura, Illa de Lobos, Lanzarote i La Graciosa.

En cadascuna d´aquestes caminades, he fet una travessa a peu en autosuficiència, és a dir, carregant una petita tenda on passar les nits tot portant també el menjar. Sovint es passen per localitats on es pot acabar d´aquirir productes necessaris com l´aigua, pa, etc. La idea ha estat sempre sortir de nivell de mar, pujar al cim de l´illa i tornar a nivell de mar travessant tota o part de l´illa.

Hi ha dos senders comuns a totes les illes canàries, el GR-131 i el GR-132. No a totes les illes estan implementats, però si més no hi ha la idea de fer-ho (veure pdf).

1.El GR-131 té en comú que creua totes les illes sortint de nivell de mar, les creua pel seu interior (sense assolir la cota màxima excepte a El Hierro i a La Palma que sí que ho fa) i torna a nivell de mar en un altre punt de l illa. A finals de 2010 existeixen els següents GR-131 marcats a les illes de:

Tenerife
El Hierro: Camino de la Virgen
La Gomera
Fuerteventura

El GR-132, per contra, dóna el tomb a les illes tot resseguint-ne la seva costa. És per tant un sender més llarg i planer que el GR-131. Travessa zones més humanitzades, especialment a Tenerife. És el sender de gran recorregut menys implementat. Així, a finals de 2010, el trobem només a les illes de La Palma i La Gomera.

1.RUTA: Camino de la Virgen GR-131

Prop de la població de Sabinosa hi ha l´Ermita de Nuestra Señora de los Reyes. Des de el santuari de la Dehesa on es troba, s´inicia cada 4 anys (2009, 2013, 2017...) la festa més important de l´illa, la Bajada de la Virgen, quan la patrona de l´illa és portada a lloms dels seus habitants els 26km que separen l´ermita de la capital, Valverde. Recorden d´aquesta forma quan al s.XVIII es va fer el mateix recorregut tot demanant la fi d´una forma sequera. El GR-131 esdevé doncs, també una forma de recordar aquella invocació celestial.

INICI: Dues opcions. Marcat des de tots dos, convergint a Valverde:

Tamaduste. Població a pocs quilòmetres de l´aeroport, connectat amb bus amb Valverde i l´aeroport
Port de l´Estaca: port d´arribada dels ferris a l´illa.

AIGUA: El Hierro és l´illa més occidental de les Canàries, i l´aigua no sobra, però tampoc hi falta a l´hora de fer la travessa. Gràcies a xarxes antiincendis, podem trobar fonts d´aixeta en diferents punts del recorregut, a part de trobar-ne´n, és clar, en els supermercats i bars de poblacions, així com a la zona d´acampada d´Hoya del Morcillo.

VARIANTS:

Hoya del Morcillo: és la opció que vaig triar. Es deixa el GR-131 per agafar el PR EH-2 fins a la zona d´acampada d´Hoya del Morcillo (pagament 4,5€, aigua, barbacoes, lavabos, petita màquina de cafè..). Des d´aquí s´agafa el PR EH-1 de pujada per reprendre el GR-131 prop de la Cruz de los Reyes.
Camino de Jinama: des de San Andrés agafem el PR EH-8 direcció a Frontera. Abans d´arribar-hi anem a buscar el PR EH-2 ara de pujada cap al GR-131. Té fama de ser el sender més interessant de l´illa!

MARQUES: els senders estan marcats de forma excel.lent a tota l´illa, amb senyals de pintura i indicacions verticals. No és indispensable l´ús de mapa, però sempre és recomanable.

2. ALLOTJAMENT

ACAMPADA:

Una única zona d´acampada, la Hoya del Morcillo. Cal demanar permís, és de pagament (4,5€) i està ben condicionada.
Lliure: l´illa ofereix bons racons on plantar una petita tenda. i se a recer dels vents. Al pàrquing del Mirador del Golfo (Raya la Llanía) hi ha una font d´aixeta on agafar aigua i plantar la tenda per les rodalies. A més, la font es troba estratègicament situada a meitat de camí.

3. TRANSPORTS

Es podria fer parts de la travessa prenent com a base Las Palmas, tornant-hi a dormir utilitzant la linea regular de TransHierro . Un exemple clar seria fer la primera etapa Las Palmas-Teror en un dia, per tornar a Las Palmas a dormir.

BUS: per moure´s per l´illa podem utilitzar els busos interurbans TransHierro . No hi ha transport públic a la Punta o Far d´Orchilla, on s´acaba el GR-131, així que haurem de desfer el camí a peu per anar fins a Sabinosa, la població més propera. També podem fer autoestop als cotxes que s´acosten per la zona.

FERRY: Dues companyies:

Naviera Armas (més barata però lenta) i
Fred Olsen (més ràpida però més cara)

AVIÓ:

Binter Canarias . Vols interns entre les illes canàries
Inter Islas. Vols interns entre les diferents illes canàries

TRANSCANÀRIES: GRAN CANÀRIA DE MAR A MAR

2011-02-08T23:18:00.010+01:00

TRAVESSA DE NORD A SUD DE L´ILLA DE GRAN CANÀRIA

5 dies de travessa, 130km, +5.000m acumulats

INICI: Las Palmas, prop l´Auditorio Alfredo Kraus
FINAL: Maspalomas, dunas
SOSTRE DE L´ILLA: Pico de las Nieves 1.949m (3a. cota màxima). La fita geodèsica dintre una zona militar.
BAIXAR MAPA DIGITAL
VISOR Topogràfic i ortofoto CANARIAS
VEURE Espais Naturals de Gran Canària

FOTOS DE TRANSCANÀRIES

Aquesta travessa forma part del projecte Transcanàries, el qual m´ha portat per les nou illes canàries visitables: La Palma, La Gomera, Tenerife, El Hierro, Gran Canària, Fuerteventura, Illa de Lobos, Lanzarote i La Graciosa.

En cadascuna d´aquestes caminades, he fet una travessa a peu en autosuficiència, és a dir, carregant una petita tenda on passar les nits tot portant també el menjar. Sovint es passen per localitats on es pot acabar d´aquirir productes necessaris com l´aigua, pa, etc. La idea ha estat sempre sortir de nivell de mar, pujar al cim de l´illa i tornar a nivell de mar travessant tota o part de l´illa.

Hi ha dos senders comuns a totes les illes canàries, el GR-131 i el GR-132. No a totes les illes estan implementats, però si més no hi ha la idea de fer-ho (veure pdf).

1.El GR-131 té en comú que creua totes les illes sortint de nivell de mar, les creua pel seu interior (sense assolir la cota màxima exepte a El Hierro i a La Palma que sí que ho fa) i torna a nivell de mar en un altre punt de l illa. A finals de 2010 existeixen els següents GR-131 marcats a les illes de:

Tenerife
El Hierro: Camino de la Virgen
La Gomera
Fuerteventura

1.RUTA

Cada travessa d´una illa canària suposa una bona sorpresa, i GC ho és per les seves muntanyes. Només Tenerife i La Palma la superen en relleu accidentat. El cim més alt de GC és el Pico de las Nieves, de 1.949m. (el tercer cim d´illa més alt després del Teide i Roque de los Muchachos). Malauradament és ocupat per una base militar espanyola. Al costat del pàrquing hi ha una fita geodèsica redera un tanca metàl.lica, a la que es pot arribar saltant una tanca tirada a terra.

AIGUA/GAS: No trobarem fonts al llarg del recorregut. Haurem de reposar aigua en les poblacions, ja sigui supermercats o bars. Moltes zones d´acampada no disposen d´aigua, així que consulteu prèviament la llista de serveis de cadascuna de les zones d´acampada (Zones Acampada, Albergs i Zones Recreatives).

A Las Palmas es poden trobar cartutxos de gas de rosca al El Corte Inglès.

SENYALITZACIÓ: Pobre, molt escassa. Sí que podem trobar indicadors verticals de tant en tant, però manca clarament una senyalització que marqui totes les cruïlles. Un GPS es fa sovint indispensable, sobretot entre Las Palmas i Teror.

La ruta seguida ha estat bàsicament la de la TransGranCanària, una cursa de muntanya que recorre l´illa de sud a nord. Hi ha diferents opcions per fer una travessa de mar a mar trepitjant el cim més alt de l illa. De fet, és l´illa canària que ofereix més varietats o opcions a l´hora de recorre-la de punta a punta. Per exemple, tenim:

TransGranCanaria 2009
TransGranCanaria2011
Challenge Trail 2010
Camino de Santiago

Altres llocs d´on podem treure informació és

Senders de San Bartolome de Tirajana (pdf)
Senderos de Gran Canaria
Espais Naturals protegits de Gran Canaria

El meu recorregut puja fins al cim de Sandara per baixar per un petit corriol fins a la pista que uneix la montaña del Reventón i una aula de natura que es troba a prop. També pujo al Pico de las Nieves per la vessant nord.

2.ALLOTJAMENT

Afortunadament l ´illa de Gran Canària disposa d´una bona xarxa de zones d´acampada gratuïtes. Es troben de forma general focalitzades al centre de l´illa, pel que no sempre trobarem útil de fer-les servir durant la travessa, però s´agraeixen que existeixin. Cal sol.licitar per avançat l´estada, tot i que si es una sola tenda, és possible que el guarda de la zona no tingui problemes en col.locar-vos.

ZONES ACAMPADA: Consultar la llista a Zones Acampada, Albergs i Zones Recreatives. Tenir en compte que no a tot arreu hi ha aigua!
ACAMPADA LLIURE: Teòricament es pot acampar a qualsevol lloc si s´està de travessa. Cal però, demanar-ho amb antel.lació al Cabildo de Gran Canaria. (permisos acampada i zones acampada). De totes formes, es pot acampar sense demanar permisos en molts indrets de la ruta, sobretot a la part central.(instància).
REFUGIS: Només un refugi lliure a Gran Canària. Refugio de Montaña Pargana
APARTAMENTS/HOTELS: es travessen poques poblacions, així que aquesta opció no ofereix grans ajuts. Es pot buscar algun allotjament a Teror, on fins i tot hi ha un alberg però que només és per a grups. (allotjaments Teror).

3. TRANSPORTS

Es podria fer parts de la travessa prenent com a base Las Palmas, tornant-hi a dormir utilitzant la linea regula de Global. Un exemple clar seria fer la primera etapa Las Palmas-Teror en un dia, per tornar a Las Palmas a dormir.

BUS: per moure´s per l´illa podem utilitzar els busos interurbans Global .
FERRY: Dues companyies:

Naviera Armas (més barata però lenta) i
Fred Olsen (més ràpida però més cara)

AVIÓ:

Binter Canarias . Vols interns entre les illes canàries
Inter Islas. Vols interns entre les diferents illes canàries

TRANSCANÀRIES: VOLTA A LA GRACIOSA

2011-02-06T11:02:00.010+01:00

TRAVESSA INTREGAL DE L´ILLA DE LA GRACIOSA

1 dia de travessa, 34km, +900m acumulats

INICI-FINAL: La Caleta de Sebo
SOSTRE DE L´ILLA: Agujas Grandes, 266m (8a. cota màxima)

VEURE Parc Natural Archipielago Chinijo
VISOR Topogràfic i ortofoto CANARIAS

FOTOS DE TRANSCANÀRIES

Aquesta travessa forma part del projecte Transcanàries, el qual m´ha portat per les nou illes canàries visitables: La Palma, La Gomera, Tenerife, El Hierro, Gran Canària, Fuerteventura, Illa de Lobos, Lanzarote i La Graciosa.

En cadascuna d´aquestes caminades, he fet una travessa a peu en autosuficiència, és a dir, carregant una petita tenda on passar les nits tot portant també el menjar. Sovint es passen per localitats on es pot acabar d´aquirir productes necessaris com l´aigua, pa, etc. La idea ha estat sempre sortir de nivell de mar, pujar al cim de l´illa i tornar a nivell de mar travessant tota o part de l´illa.

Hi ha dos senders comuns a totes les illes canàries, el GR-131 i el GR-132. No a totes les illes estan implementats, però si més no hi ha la idea de fer-ho (veure pdf).

1.El GR-131 té en comú que creua totes les illes sortint de nivell de mar, les creua pel seu interior (sense assolir la cota màxima excepte a El Hierro i a La Palma que sí que ho fa) i torna a nivell de mar en un altre punt de l illa. A finals de 2010 existeixen els següents GR-131 marcats a les illes de:

Tenerife
El Hierro: Camino de la Virgen
La Gomera
Fuerteventura

La Graciosa es troba al nord de l´illa de Lanzarote. Forma part del que es coneix com a arxipèlag Chinijo, petit grup d´illes deshabitades (tret de La Graciosa) reservades per a l´estudi naturalístic. La Graciosa és petita, aprox. uns 30km, però dins aquest reduït espai podem gaudir d´una experiència excursionista molt interessant. En aquesta ruta es puja al cim més alt de l´illa, la Aguja Grande (266m), així com als altres tres cims que conté l´illa (Montaña Bermeja, Montaña Amarilla i Montaña Mojón . Però pujar-hi seguint un itinerari circular no ha estat fàcil. Ha costat diverses jornades de trobar i construir un itinerari que pugés i baixés per diferents camins i que connectés tots quatre cims, a més de donar la volta a tota la illa.

El recorregut evita en el possible les poques pistes que hi ha a l´illa i que són utilitzades pels 4X4 que van amunt i avall portant turistes.

Al costat oest de la Caleta de Sebo (bars, restaurants i diversos supermercats) hi ha una zona gratuïta d´acampada, amb un únic bany amb dutxa d´aigua freda, que obre tot l´any. Cal demanar un permís a l´oficina que hi ha al port.

TRANSCANÀRIES : LANZAROTE DE MAR A MAR

2011-02-05T14:38:00.011+01:00

TRAVESSA A PEU DE LANZAROTE: PLAYA BLANCA-ÓRZOLA

120km, 4 dies de travessa, +3.400m acumulats

INICI: Playa Blanca
FINAL: Órzola
SOSTRE DE L´ILLA: Peñas del Chache 672m (7a. cota màxima) . La fita geodèsica es troba dins una zona militar no accessible.

BAIXAR MAPA DIGITAL
VISOR Topogràfic i ortofoto CANARIES
VEURE Espais Naturals de Lanzarote

FOTOS DE TRANSCANÀRIES

Aquesta travessa forma part del projecte Transcanàries, el qual m´ha portat per les nou illes canàries visitables: La Palma, La Gomera, Tenerife, El Hierro, Gran Canària, Fuerteventura, Illa de Lobos, Lanzarote i La Graciosa.

En cadascuna d´aquestes caminades, he fet una travessa a peu en autosuficiència, és a dir, carregant una petita tenda on passar les nits tot portant també el menjar. Sovint es passen per localitats on es pot acabar d´aquirir productes necessaris com l´aigua, pa, etc. La idea ha estat sempre sortir de nivell de mar, pujar al cim de l´illa i tornar a nivell de mar travessant tota o part de l´illa.

Hi ha dos senders comuns a totes les illes canàries, el GR-131 i el GR-132. No a totes les illes estan implementats, però si més no hi ha la idea de fer-ho (veure pdf).

1.El GR-131 té en comú que creua totes les illes sortint de nivell de mar, les creua pel seu interior (sense assolir la cota màxima excepte a El Hierro i a La Palma que sí que ho fa) i torna a nivell de mar en un altre punt de l illa. A finals de 2010 existeixen els següents GR-131 marcats a les illes de:

Tenerife
El Hierro: Camino de la Virgen
La Gomera
Fuerteventura

Lanzarote és plena de cons volcànics, més de 300, té un parc nacional (Timanfaya), i un creixement turístic no desmesurat que no ha espatllat el paisatge. Tot plegat fa de la travessa a Lanzarote una molt agradable sorpresa, amb espectaculars trams com el que transcorre per la ruta litoral del parc nacional de Timanfaya, el camí dels ´Riscos de Famara´ o la volta al cràter de la Caldera Blanca.

També és l´illa canària que es troba més al nord de l´arxipèlag, però donada la seva situació de proximitat al continent africà el seu clima és juntament amb el de Fuerteventura, el més estable de totes les illes. Fins i tot a l´hivern es pot venir a fer la travessa, ja que les temperatures mínimes a la nit no baixen dels 15 graus.

1.RUTA

De nou fem una travessa de sud a nord de l´illa. Fer en sentit invers faria que la féssim de cara al sol , fet molest a aquestes latituds.

Com en qualsevol travessa a les canàries, però sobretot a les illes orientals, l´aigua és el factor clau. A Lanzarote no es pot trobar aigua enlloc que no sigui a les poblacions, i aquí, només als supermercats o bars, ja que no hi ha fonts públiques.

Lanzarote encara no disposa d´un GR-131 que la travessi, tot i que està projectat. El Gr-131 nou aproximadament aniria des de Playa Blanca fins a Yaiza, d´aquí per l´interior fins a Teguise des d´on arribaria a Orzola passant per Haría.

La ruta que proposo és més llarga que aquest GR, però transcorre per indrets de més bellesa, al meu parer. La tria de l´itinerari va ser en bona part sobre el mapa, però completat sobre el terreny, buscant els camins més apartats de nuclis urbans i cercant pujar a serralades interessants, com és el cas del pic d´Hacha Grande a través d´un sender que vaig descobrir sobre el terreny.

ALLOTJAMENT:

TENDA: durant la travessa vaig portar una petita tenda que vaig plantar en indrets allunyats dels nuclis urbans preferiblement elevats, sobre cims.ATENCIÓ amb l´aigua, cal anar preparat per passar la resta de dia i la nit, que enlloc trobarem aigua. Llocs interessants on plantar la tenda, serien

Punta del Papagayo. Zona d´acampada que només funciona a l´estiu
Cordalada entre Hacha Chica i Hacha Grande
Cordalada passada l´Atalaya de Femés, abans de Yaiza
Zona costanera de la ruta del litoral de Timanfaya. Poquets llocs. Molts llocs a la playa del Cochino
cim de la Caldereta Blanca. Recomanat, amb vistes espectaculars sobre Timanfaya
Platges un cop se surt del camí dels Riscos de Famara. ESPECTACULAR lloc on passar la nit. Inconvenient com sempre, d´haver de portar-se l´aigua.
Jable de Famara. tot i ser un lloc pla, es pot buscar un lloc amagadet entre les petites dunes amb arbustos
Sota els penyassegat del parquing que hi ha entre l´Ermita de las Nieves i les Peñas del Chache hi ha unes COVES ideals per passar la nit, planes i fondes, molt espaioses.

VARIANTS

RUTA TERMESANA: si es fa amb temps es pot reservar la ruta Termesa del Parc Nacional de Timanfaya. Es una ruta que es fa amb guia obligatòriament i que es pot reserva aquí (reserva ruta Termesana). La ruta està limitada a poques persones al dia. Fent la ruta Termesana
JABLE DE FAMARA: el meu recorregut opta per travessar el jable de Famara per l´interior, però des de Tinajo es pot anar fins a la Caleta de Famara pel PR LZ-20 (Tinajo-Caleta de Famara) i continuar pel PR LZ-03 (Caleta de Famara-Teguise) fins a Teguise.
PER HARÍA: si volem evitar els Riscos de Famara(trams difícils pel mal estat del camí), podem optar per seguir el PR LZ-16 des de l´Ermita de las Nieves fins a Haría. Des d´Haría es pot anar a Máguez i Yé per camins o pistes. Desconec si hi ha PR marcats o no.

3. TRANSPORTS

BUS: per moure´s per l´illa podem utilitzar els busos interurbans Arrecife Bus.
FERRY: Dues companyies

Naviera Armas (més barata però lenta) i
Fred Olsen (més ràpida però més cara)

AVIÓ:

Binter Canarias . Vols interns entre les illes canàries
Inter Islas. Vols interns entre les diferents illes canàries

TRANSCANÀRIES: FUERTEVENTURA GR-131

2011-02-03T23:14:00.013+01:00

TRAVESSA A PEU DE FUERTEVENTURA

6 dies de travessa, 165km, +4500m acumulats

SORTIDA: Far de Jandía
ARRIBADA: Corralejo
COTA MÀXIMA: Pico de la Zarza 808m (pic de Jandía, pic Oreja de Burro) (6a. cota màxima)

BAIXAR MAPA DIGITAL FUERTEVENTURA

VISOR Topogràfic i ortofoto CANARIAS
MAPA Espais Naturals Fuerteventura

FOTOS DE TRANSCANÀRIES

Tenerife
El Hierro: Camino de la Virgen
La Gomera
Fuerteventura

Fuerteventura ha estat la darrera travessa amb la que hem completat totes les travesses de les illes canàries. Ha estat la darrera en bona part degut a que és junt amb Lanzarote l´illa menys coneguda a l´hora de fer-hi trekking. És l´illa menys coneguda però també la menys turística de totes, i això ha afavorit la preservació d´espais poc o gens alterats. No té parcs nacionals Fuerteventura, sí diversos parcs naturals (Jandía, Betancuria, Corralejo) que ens ofereixen paisatges volcànics excel.lents, zones de dunes o platges quilomètriques per on caminar a soles. No en va, aquesta illa rebé l´any 2009 la declaració de Reserva de la Biosfera per l´Unesco. Una joia a descobrir pels amants del trekking.

1.RUTA (GR-131) i Variants

A finals de l´any 2010 el Cabildo de Fuerteventura (òrgan de govern de l´illa) va acabar de condicionar diferents senders. Entre aquests, el més important ha estat el GR-131, sender comú en denominació a totes les illes canàries i que les travessa de mar a mar. En algunes d´elles, però, encara no està creat, però sí projectats.

El sender GR-131 de Fuerteventura serà la nostra espina dorsal del recorregut per l´illa, tot i que no l´hem seguit estrictament. Sovint l´abandonarem per anar a buscar cims, cordalades o trams de costa que ens han semblat més interessants a l´hora de conèixer l´illa.

El GR-131 està dividit en 15 trams dissenyats de nord a sud distribuïdes en 9 etapes que sumen 150km (més el Tram 1, que trancorre per l´illa de Lobos!).

TRAM 1: Illa de Lobos 3,8km
TRAM 2: Corralejo-Lajares 17km
TRAM 3: Lajares-La Oliva 9km
TRAM 4: La Oliva-Tindaya 8,2km
TRAM 5: Tindaya-Tefía 8,6km
TRAM 6: Tefía-Valles Santa Inés 11,3km
TRAM 7:Valle Santa Inés-Betancuria 5,8km
TRAM 8:Betancúria-Vega Rio Palmas 6,6km
TRAM 9: Vega Rio Palmas-Toto 7,2km
TRAM 10: Toto-Pájara 2,5km
TRAM 11: Pájara-Cardón 11,5km
TRAM 12: Cardón-La Pared 12km
TRAM 13: La Pared-Casas del Risco 17,2
TRAM 14: Casas del Risco-Morro Jable 14,3km
TRAM 15: Morro Jable-Punta de Jandía 18,7km

Aquest ha estat el nostre recorregut gravat pel GPS:

(primera part)

(segona part)

3. VARIANTS

Com deia abans, el GR-131 només ha estat una guia, una bona guia, per a la realització de la travessa. Intentaré comentar les variants per tram que nosaltres vam fer, i altres que un cop feta la travessa, hauríem intentat de fer.

La primera recomanació és fer la travessa de sud a nord. Després de dos dies amb el sol de cara comprendreu que és important fer una bona tria de direcció.

TRAMS 1-4: Poques possibllitats de canvi. Nosaltres vam seguir des de Tindaya fins a Corralejo el GR-131 excepte en un petit tram abans de Lajares, on vam optar per seguir un SL que anava pel costat del Calderon Hondo i la Montaña Colorada. El GR s´apartava d´aquests interessants volcans.

TRAMS 5-6-7: Tindaya-Valle Santa Inés-Betancuria

Optem per anar pel litoral passant pel Puertito de los Molinos. Des de Tindaya es pot triar d´anar-hi per la pista del Barranco de Tebeto, o per la pista que passa per la Montañeta de Jarubio.
Des del Puertito de Molinos. Podem anar cap al Valle Santa Inés pel parc natural de Betancuria, resseguint fàcils i amples arestes del turons.
Es pot evitar d´ anar a Valle Santa Inés anant des de los Molinos fins a la platja d´Aguas Verdes (zona acampada) des d´on es poden resseguir també arestes fins al Morro de la Cruz, on enllaçariem ja amb el GR-131

TRAMS 13-14

Aquí trobem el gran canvi respecte al GR-131. Des de La Pared seguim primer pel ´jable´ sorrenc fins anar a parar a la platja de Cofete per un punt d´accés poc marcat. No te cap dificultat, però cal anar a parar en aquest punt per baixar a nivell de mar, des d´on ja seguim per la platja de Cofete fins a Cofete.
PICO DE LA ZARZA: es pot pujar la cota màxima de l´illa des de la degollada de Cofete. El camí està poc marcat. S´inici seguint unes fites sobre lleixes rocoses fins arribar a la Degollada del Ciervo 388m (veure mapa). Des d´alli seguim un sender poc marcat, passant per la Degollada del Vizcaino i resseguim una mica per l´est la cresta cimera de l´aresta, passant pel Pico de la Palma 747m fins el cim del pic de la Zarza.

2.ALLOTJAMENTS

Només existeix un càmping en tota l´illa de Fuerteventura i no es troba en el recorregut. En canvi, sí que podem anar a buscar zones d´acampada situades en algunes platges de l´illa. Són zones d´acampada on és permès el càmping tot i que no tenen cap mena de serveis ni aigua. De totes formes és un tema gens clar, amb normatives i aplicacions que varien d´any en any, fet que provoca conflicte amb els campistes que s´acosten a l´illa. A Cofete cal demanar per fax un permís, potser a les altres també.

ZONES ACAMPADA

-Playa Punta Salinas: a pocs km de Punta de Jandía

-Playa de Cofete: a 1km de Cofete

-Playa Aguas Verdes. A 6km de los Llanos de la Concepción

HOTELS

-Betancúria. 25€-35€ Casa Arminda
És possible de trobar allotjaments en poblacions com Morro Jable i Corralejo, on hi ha gran oferta d´apartaments a bon preu (buscar per internet a Hotelopia, Venere,...). En la resta de localitats, com ara Pájara, es poden trobar cases rurals força cares (al voltant de 90€). Però preveieu l´allotjament abans no arribeu a les poblacions, que potser us posen dificultats a l´hora de llogar-vos una sola nit l´habitació!

ALBERGS (veure llista del Cabildo)
Fuerteventura disposa de diversos albergs oberts normalment només per a grups, tot i que algun accepta places individuals si estan oberts i hi ha places lliures (albergs fuerteventura).

3.TRANSPORT

TAXI: Els taxis no porten clients fins el far de Jandía. O bé s´ha de llogar un cotxe, o bé fer dit als nombrosos vehicles que circulen per la pista que va entre Morro Jable i el far. De fet a mi em van oferir de pujar en una pick-up sense ni demanar-ho, així que no hauria de costar de trobar un vehicle que t´hi dugués.

BUS: L´empresa de transport en bus Thiade (Bus regulars) recorre l´illa de Fuerteventura.

FERRY: nombrosos ferrys circulen entre Corralejo (Fuerteventura) i Playa Blanca (Lanzarote). El més barat és Armas (Naviera Armas), més encara si es compren els bitllets per internet. Fred Olsen (Fred Olsen) té catamarans més ràpids però els bitllets costen un 40-50% més.

DUBAILAND

2010-07-21T12:10:00.001+02:00

Ski Dubai

Quan a la guia deia que visitar els Emirats Arabs a l'estiu, senzillament, no era bona idea, jo pensava que potser no seria tant, que de fet, al nostre pais cada estiu, millor dit, cada setmana de cada estiu, tenim onades de calor que les televisions ja es cuiden prou d'ensenyar-nos els 'estralls' que fa la calor a l'estiu.

Aixi que com habitant de la mediterrania, acostumat a la calor i a les onades de calor, que faig cap a Dubai a passar quatres dies de cami al Nepal i India. I com ho diria... ostia! Quina calda que hi fa! Ni onades de calor de pa sucat amb oli de casa nostra ni res, aixo es calor, el que fa a l'Arabia! Arribo a les 21h i el termometre encara marca uns agradables 40C. Es sortir de la terminal de l'aeroport que una bufetada en forma d'escalfor et colpeja el rostre. Mare meva, on m'he ficat!

Durant aquests dies he hagut de suportar temperatures de 45-46C durant bona part del dia. Jo, que no soc de beure massa liquids, engolia 6-7 litres diaris a fi de no desidratar-me i caure fulminat sota una calor que per sort, no era d'onada de calor.

Dubai es uns dels set estats que formen la federacio dels Emirats Arabs Units, cadascun governat per un monarca absolut (el Xei) amb l'emir d'Abu Dhabi com a president i el de Dubai com a primer ministre. Son els dos emirats mes coneguts, els que mes sovint surten per televisio gracies a les seves excentricitats arquitectoniques. A Abu Dabhi hi ha el luxos circuit de F1 on s'hi disputen curses des de fa un parell d'anys, on s'esta construint un parc d' atraccions dedicat nomes a Ferrari.

A Dubai fa pocs mesos s'ha acabat el que fins ara es l'edifici mes alt del mon el Burj Dubai (torre Dubai), que amb els seus 828m supera amb escreix la marca que fins ara tenia el Taipei 101 (509m) de Taiwan. El Burj Dubai ha estat construit on fins fa poc era encara un desert. EL 1971 s'importava el primer barril de petroli cap a l'estranger, i des de llavors, el pais ha crescat tant com el Burj Dubai. On fins fa quatre dies nomes hi havia desert, ara s'aixeca una zona de negocis que concentra tants gratacels com Nova York, tot aixecat de nou. Camps de golf nocturns, centres comercials de luxe amb catifes i sofas que contenen pistes d'esqui, aquariums, pistes de gel, parc d'atraccions interiors i multicines de 22 sales s'aixequen sobre la sorra del desert gracies al petroli. Una de cada tres grues del mon, esta a Dubai!

El mes impressinant pero, son les illes artificils que estan construint al front maritim. Illes noves amb forma de palmeres, de globus terraqui, d'estrelles, amb capacitat per a mes d'un milio de persones. Les excentricitats no tenen limits!

No nomes els grans hotels de milers d'habitacions o les noves illes, han estat creats com a parcs tematics, sino que fins i tot la zona economica del World Trade Centre (on s'aixequen els nous gratacels i el Burj Dubai) sembla nomes un parc tematic mes, un que mou diners i on les noves grans fortunes juguen a fer diners. I es que sobta saber que nomes una tercera part dels ingressos dels emirats provenen del petroli.

Dubai

JAVA-BARCELONA: 25.000KM A TRAVÈS D´EURÀSIA 1de4

2010-04-21T13:44:00.001+02:00

Si ens fixem en un mapamundi ens costarà separar geogràficament el continent asiàtic d´allò que anomenem Europa. No hi ha cap separació física que ens faci pensar en Europa com en un continent amb entitat pròpia. Europa sembla una península asiàtica més, com ho és el sudest asiàtic o ho és la mateixa Índia. La idea de tornar a Barcelona des d´Àsia per terra esdevé totalment realitzable. Ja viatgers com Marco Polo al s. XIV havíen recorregut bona part del continent a peu o a lloms d´un cavall. Recordem també la Ruta de la Seda per on, més que no pas gent, hi van circular mercaderies i idees travessant tot el continent asiàtic des de l´actual Xina fins a Grècia i Roma.

Quinze mesos enrera havíem començat un viatge que ens havia portat des d´Iran, el nostre punt d´inici, fins a Indonèsia, travessant Àsia i part d´Oceania. Era hora de plantejar-se ja la tornada a casa. La qüestió no era tant en pensar de quan tornar, que ja tocava, sinó més aviat en la forma que faríem aquest retorn. I la idea de fer-ho tren, engrescava. Encara érem a Java (Indonèsia) i per davant se´ns presentava un recorregut de més de 25.000km travessant tot Àsia de punta a punta. Visats, sistemes ferroviaris diferents, connexions entre països, rutes possibles a emprendrer, preus dels bitllets… Moltes incerteses ens preocupaven, però tot i així, vam decidir de provar de tornar a casa només utilitzant aquest sistema de transport. Des de Singapur (la punta més meridional de la península malàia) fins a Algesires (el punt més meridional d´Europa que es pot assolir en tren), es poden anar enllaçant trens, un darrere l´altre, i convertir el trajecte en el més llarg que avui dia podem fer al món en tren.

La única excepció d´aquest colossal recorregut la trobem a Cambodja. Aquest país, tot i comptar amb més de 650km de vies, té la xarxa en un pèsim estat de conservació. Sovint els trens deixen de prestar servei en algunes de les seves malmeses línies. És el que ens vam trobar quan vam visitar aquest país a finals del 2008, quan cap tren circulava entre la capital Phnom Phen i Battambang, una ciutat propera a la frontera tailandesa.
Fer servir només el tren com a mitjà de transport per tornar a casa no significava sacrificar la visita de ciutats o països que consideràvem del nostre interés però que no estaven connectats ferriament. Sí que implicava que el tren en seria el fil conductor. Si baixàvem en una estació d´una ciutat concreta per visitar una illa, un país o una ciutat on no hi arribava el tren, caldria tornar a aquella ciutat per reprendre el viatge ferroviari just d´allí on l´havíem interromput. És el cas de les illes tailandesa de Ko Phi Phi i Phuket, que en no tenir, per raons òbvies, conexions fèrries, vam utilitzar la ciutat de Surat Thani com a punt d´accés a aquells llocs d´interés. També és el cas de les Illes Perhentien a Malàisia, que si bé la línea de tren anomenada ´Jungle Line´ deixa a prop, per raons de conveniència de ruta, hi vam anar en bus des de Butterworth, ciutat a la que vam tornar a fi de continuar el trajecte en tren d´on l´haviem deixat.

Un altre aspecte important que cal tenir en compte a l´hora de fer un recorregut com aquest (i que afecta directament a la butxaca) són les connexions de tren entre diferents estats. Sempre resulta molt més barat arribar en tren fins a la darrera estació abans de la frontera amb un segon país, que no agafar un tren internacional que connecti sense baixar del tren ambdós països. Exemple d´això seria el tren de Singapur destinació a Malàisia, el tren vietnamita que va de Hanoi a la Xina o els trens directes que uneixen Canton amb Hong Kong. Un exemple més clar, i proper, seria el Talgo. Hi ha trens directes des de Milà, Ginebra o Paris cap a Barcelona, però són molt més cars que no pas anar enllaçant trens regiónals francesos fins a Port Bou, des d´on agafar ara sí, un tren directe a la capital catalana. Hi ha ocasions però, que arribar fins a la frontera en tren és possible, però que travessar-la a peu no, és el cas de la frontera entre la Xina i el Kazakhstan, on es pot arribar en tren fins a Alanshaku (frontera xinesa) des d´Urumqi, però d´on no es possible creauar al costat kazac sinó és en tren. En aquest cas no queda més remei que agafar el tren internacional.

Durant tot el recorregut travessarem una vintena de països. Per tant és fonamental tenir en compte els visats que haurem d´aconseguir i si els podem o no aconseguir a la frontera o si bé els haurem de fer amb anterioritat. Més important encara és tenir en compte aquells països que poden posar moltes dificultats per obtenir-los, com per exemple Rússia, o els països que caldria travessar amb un visat de trànsit, com la mateixa Rússia o Bielorússia.

Són molts factors que no es poden control.lar i que poden fer desistir de fer aquest itinerari només en tren, fent-lo a la inversa, direcció Barcelona, sense programar res d´avantmà.

INDONÈSIA

KM.0 JOGJAKARTA. 11 de setembre de 2008

És a Jogjakarta on comença el nostre recorregut en tren fins a Barcelona. La decisió ve forçada per un visat que ens caduca en pocs dies i per la coincidència d´una connexió entre un tren i un vaixell que només circula cada quinze dies. El nostre visat, que l´havíem extès a Bali, caducava en dos dies i no ens anva bé extendre´l més (hauríem d´anar a Bali per fer-ho i esperar dues setmanes per obtindre´l). Duiem tres mesos a Indonèsia i calia sortir-ne´n sí o sí, sense poder acabar amb calma de visitar totes les ciutats que ens hauria agradat de veure, o de pujar aquells volcans que ens hauria agradat fer. Podem anomenar sort que un dels dos únics vaixells mensuals que passen per Jakarta direcció Battam (prop de Singapur), ho fes l´endemà al matí del tren nocturn Jogjakarta-Jakarta. Només seran unes hores compartides amb en Pedro. A quarts de deu de la nit surt l´Express Bima, un tren nocturn que ve de Surabaya i acaba a Jakarta, la capital. Tot i ser un tren nocturn no hi ha lliteres, sinó amples seient de pell que es poden reclinar força. El que més recordarem d´aquell trajecte és el fred del vagó. Sense prou mantes i amb l´aire condicionat ben fort, aquest petit contratemps serà el que més recordarem de la primera nit en un tren en el nostre trajecte a casa.

Quan erem a Kuala Lumpur fent el visat indonesi no em van deixar entrar a l'ambaixada per dur pantalons curts. Per sort, Olga va poder fer la presentació dels documents i ja vaig vigilar de dur cama llarga quan vam anar a recolli el passaport. Però en vam sortir amb un regust estrany, serà Indonèsia un país estricte pel que fa a l'aspecte religiós?

Els fets han resultat ser ben diferents un cop dins al país, de com es veien abans d´entrar-hi. Indonèsia, amb els seus 250 milions d'habitants, és el país musulmà més gran del món (i quart en població total). L'islam arribà a aquestes illes a través de la Índia, per tant, un islam menys ortodox que el practicat a l'Aràbia. La població d'Indonèsia és en un 90% musulmana en termes dce població, que de territori, hi predomina el cristianisme i l'animisme més que n pas l'islam, centrat a l'illa de Java, i on hi viuen sis de cada deu indonesis.

El cristianisme arribà de la mà dels portuguesos i holandesos, i està arrelat fortament a diferents illes o a parts d'illes. A l'illa de Sulawesi trobem Tana Toraja, una vall envoltada per muntanyes de més de 2000 metres amb una cultura única al país, barreja de creences crisitnaes i animistes. Culturalment són els seus enterraments finals (de vegades poden passar anys des de la mort ) és el seu tret més característic barreja de cristianisme i animisme. A la regió de Sulawesi Nord (Sulawesi Utara) on predominen les esglesies cristianes és habitual trobar-hi creus i qualsevol mena d´imatgeria de crist, com ara rellotges o samarretes amb un 'Jesus Love You' estampat al pit En les regións on predomina el cristianime, per agradable sorpresa nostra, s'hi menja porc i s'hi beu cervesa, carn i beguda que es dificil de trobar en aquelles zones que son de majoria islàmica.

Un cas semblant són les Moluques, de majoria musulmana al nord però cristiana al sud.L´illa de Flores és de majoria catòlica, Bali hinduista, Papua animista... i així podriem estar parlant indefinidament sobre les 17.500 illes que componen Indonèsia, tot un poti-poti cultural.

Tanta barreja religiosa ha donat peu aïlladament a conflictes interreligiosos entre les diferents comunitats. A Sulawesi Central encara ara la situació és tensa, mentre que la de les Moluques ha millorat molt. En aquestes darreres illes, entre els anys 1999-2004, disturbis religiosos entre musulmans i catòlics vam provocar la crema de mesquites i esglèsies i desenes de morts a ambdós costats del conflicte. Sobre aquests fets vam estar xerrant amb un professor universitari que ens vam trobar a Sanana, una illa de les Moluques. Segonos aquest professor una explicació de tot plegat podria donar-se al pel buit de poder que va deixar la caiguda de Soeharto l´any 1998. Les disputes per ocupar els llocs de govern vacant i el desgovern general hauríen actuat com a reactiu d´uns enfrontaments venuts com a interreligiosos.

Java és l´illa més poblada de l´arxipèlag indonesi, i per això compta amb la xarxa ferroviaria més extensa de tot el país. Tant sols l´illa veïna de Sumatra també disposa de línia fèrria. El tren nocturn a Jakarta no serà el primer que agafarem a Java. Aquest honor recau sobre un tren de rodalies (Pramek) entre la ciutat on ens trobàvem, Jogjakarta i Solo, una ciutat a 70km de distància… en direcció contrària a Barcelona! Ens dirigíem a Solo en bus nocturn des de Bali quan ens la vam passar de llarg i anàvem a parar directament a Jogjakarta. Aquest petit contratemps fa que el primer tren del nostre recorregut de tornada a casa sigui en direcció oposada. Per aquest mateix fet no hem comptat els 65km de distància entre ambdós ciutats en el nostre recorregut final en tren.

Retornem a la ciutat de Jogjakarta després de pujar el Merapi (2.960m) i el Merbabu (3.200m), dos volcans al costat de Solo i raó per la qual ens hi dirigiem quan ens la passavem de llarg mig endormiscats al bus. M´hi vaig sentir bé, en aquesta ciutat. Sovint petits detalls aliens a interessos purament turístics et fan sentir millor en un ciutat que una altra. Un hotel barat i senzill però agradable situat prop del centre de la ciutat, un centre on pots trobar botigues amb un super inclòs (impoortant en el nostre cas), un restaurant on menges de gust són aquells detalls que quan conflueixen et fan sentir bé. A més a més ens vam retrobar aquí amb en Pedro, un vell amic de viatge amb el que coincidirem durant la part del viatge que vam recórrer pel Tibet i Nepal. Després de prop d´un any viatjant cadascú pel seu costat, els nostres camins es creuaven de nou.

KM. 650 JAKARTA. 12 de setembre de 2008

Els vaixells de la naviliera Pelni són els més fiables dels que naveguen per aquestes aigües. Grans i estables, aquests vaixells (bona part d´ells amb noms de volcans indonesis) poden arribar a acollir més de 2000 passatgers. Són els més segurs dels que naveguen per les càlides aigues de l´ecuador, però aquest fet no els evita que de tant en tant pateixin enfonsaments que provoquen la desaparició de centenars de persones. Cal parar atenció d´evitar de viatjar sobretot durant les èpoques dels monzons, quan les fortes pluges, tifons, i les imprudències dels capitans de les naus fan més perilloses les travesses.
Viatgem en tercera classe turista (Tiga Wisata) en la qual tenim reservat un llit on passar les hores. Per contra, si es viatja en classe Econòmica el passatger s´ha de buscar pel seu compte una plaça lliure. Aquest fet provoca que l´abordatge d´un vaixell sigui pitjor que l´inici de les rebaixes de El Corte Inglés. Corredisses, empentes entre passatgers, cops donats o rebuts amb els voluminosos paquets que carreguen els mossos del port… tot s´ hi val per assegurar-se una plaça lliure on estirar els ossos durant les llargues hores, de vegades dies, de travessa. Sovint els macips del port pugen al vaixell sense esperar que el vaixell hagi abarat del tot amb la finalitat no tant de la de pujar l´embalum del passatger, sinó més aviat per a reservar-li un bon llit dels llires. La pujada a un vaixell indonesi esdevé un dels espectacles més vius que es poden viure al país.
Els indonesis tenen una gran obsessió per la neteja. Es dutxen en qualsevol moment a qualsevol lloc. I si tenen hores lliures com les que dóna un llarg trajecte en vaixell, els lavabos es converteixen en el lloc més frequentat durant el trajecte. Els homes amb calçotets i les dones amb els sarongs (grans mocadors que fan servir com a vestit, parasol, grunxador pel nen, estovalles, o per aquest cas de tovallola) entrar en un lavabo d´un ferry és tot un espectacle. Els lavabos a indonèsia són de plat, sense tassa, amb un gran recipient ple d´aigua, l´anomenat ´kamar mandi´. No us hi fiqueu mai, que no és per banyar-s´hi , sinó que és el dipòsit d´on agafar l´aigua amb un cubell (que mai faltarà) que serveix per dutxar-se tot tirant-se´l damunt. Llegendes urbanes indonesies parlen sovint de turistes que s´hi han banyat tot pensant que eren fresques banyeres on refrescar-se de la insoportable calor humitosa de l ´equador. Lleig.

Habitualment amb el bitllet dels vaixells Pelni s´hi inclou menjar, que sol ser un bol d´arròs amb un troç de tofu i de peix o carn que tot s´ha de dir, cal cercar insistentment entre l´arròs. Això si heu trobat la cua que us pertocava a l´hora d´anar a buscar la vostra ració.

Després de 24 hores dalt el vaixell, desenbarquem a l´illa Indonèsia de Batam, a l´arxipèlag de les Riau. La caminada de prop de 10 minuts entre la terminal local i la internacinoal del port, serà la única estada que farem a Sumatra, província a la que pertany l´arixpèlag de les Riau, i evidentment la pròpia illa de Sumatra. Per la seva proximitat a Singapur i mà d´obra barata, moltes industries s´hi han intal.lat alhora que s´hi han construit camps de golf. Precisament són golfistes singaporesos els que omplen el petit vaixell, que en prop d´una hora, ens porta a Singapur. És diumenge per la tarda i tornen de passar un dia, potser el cap de setmana, a Indonèsia. No vull ni pensar com deu ser per a ells, que guanyen 3000€ de mitjana al mes, el nivell de vida d´Indonèsia, on amb menys de 15€ nosaltres passem un dia sencer, incloent-hi l´hotel i els menjars.

SINGAPUR
KM. 650 SINGAPUR. 14 de setembre de 2008

Etimològicament Singapur vol dir en sànscrit ´illa de lleons´, definició que conté un fet cert i un de fals. Aquesta ciutat-estat és efectivament una illa, però mai hi van haver lleons a Singapur. Però sí tigres, el darrer dels quals va ser mort el 1902 des del mateix (i famós) hotel Raffles, en ple centre de l´actual ciutat.
No queden tigres a Singapur, però tampoc els necessita perque Singapur és tot ell un tigre, un gran tigre de la economia. Juntament amb Hong Kong, Taiwan i Corea del Sud formen un quartet de luxe en les finances asiàtiques i mundials. No és d'estranyar doncs, que els guanys (mitjans) dels habitants de Singapur, superin els 3000 euros al mes i tingui la sisena renda per càpita més elevada del món.

La majoria ètnica predominant a Singapur és la xinesa. Però no us espanteu, que aquest país és net i pulit, molt nét i polit. Fins a tal punt les autoritats intenten mantenir una ciutat impol.luta i ordenada, que la Ordença Civíca del Clos a Barcelona és cosa de nens. La ciutat és plena de cartells amb prohibicions penalitzaces amb multes que van des de 250 euros a fins i tot pena privativa de llibertat, per creuar el carrer fora dels passos establerts. Però la normativa més 'curiosa' de Singapur és, sens dubte, la de la prohibicio del xiclet. Va ser l'any 1992, cansades les autoritats de netejar xiclets al metro, que van declarar il.legal el xiclet. Tret de l'ús per efectes medicinals, aquesta golosina masticable està tècnicament prohibda, fins i tot entrar-ne per a us propi ho està. Una altra 'curisosa' normativa de Singapur obliga als usuaris dels lavabos públics a tirar de la cadena. Desconec com les autoritats porten el control legal d'aquesta normativa, però per si un cas, mai ens oblidarem de fer-ho mentre siguem en aquesta pulcra ciutat.

És el tercer cop en el nostre viatge que trepitgem Singapur. El primer cop ho fèiem per aire (en un trànsit entre la India i Austràlia), la segona per terra i aquesta tercera vegada, per mar. Són quarts de set de la tarda, i és fosc. Fa quatre mesos que vam conèixer aquesta ciutat així que la idea és de no quedar-nos-hi més. Ens dirigim directament a l´estació de tren, amb la esperança de trobar un bitllet de tren pel mateix dia cap a Kuala Lumpur. El ferrocarril de Singapur han provocat un conflicte internacional entre Singapur i Malàisia. Els pocs quilòmetres de vies que circulen pel petit estat pertanyen a les linies ferroviàries de Malàisia (Keretapi Melayu). Van ser construides quan aquests dos estats es van independitzar de l´imperi britànic i formàven un sol estat. El 1965 Singapur va sortir de la incipient federacó d´estats malais, però el ferrocarril restà sota poder malai.

El bitllet costa 38 ringgits de Malàisia, però si es compra a Singapur, s´han de pagar no 38 ringgits malais (7€) sinó 38 dòlars de Singapur (18€). Aquest “corralito” de Singapur multiplica el preu del bitllet de tren en dos cops i mig els seu cost original. No és estrany que el tren circuli gairebé buit els 25 minuts de trajecte que triguem en arribar a Johor Barhu, la primera ciutat malàia, on els preus dels bitllets sí que ja només es paguen en ringgits. Però nosaltres volíem seguir el trajecte en tren (o començar, segons com s´entengui) des del punt més meridional on es pot arribar en tren de tot Àsia (de tot Euràsia), a escassos 2 graus al nord de l´equador, l´estació de Tanjong Pagar de Singapur.

Viatgem en segona classe superior (té un nom pompós però no deixa de ser segona classe), en llitera. Els llits es distribueixen longitudinalment en el vagó, a doble nivell. No hi ha compartiments ni cap porta que separi els espais, la única intimitat ens la dóna una cortina blava. Trobem els llits fets, amb llençols i una manta. Podem dir que el servei és força bo. Ens han donat les targes de sortida d´immigració en passar l´accès restringit a l´andana on es troba el tren que hem d´agafar. Esperem no tenir problemes. De moment en entrar a Singapur i no ens han posat al passaport cap segell, ni cap ´SHIT´. Aquesta paraula, que en anglès significa ´merda´, és l´acrònim de ´Suspected Hippy In Transit´, un bonic record per a col.leccionistes de segells de passaports que les autoritats de Singapur estampàven a tot individu grenyut que intentava entrar al seu net i polit país. Amb els mesos que fa no em tallo els cabells… hauria tingut molts números que ser un ´SHIT´ ens els temps que aquest segell era utilitzat.

MALÀISIA

KM. 1050 KUALA LUMPUR. 15 de setembre de 2008

Els funcionaris d´immigració malais graven informàticament les dades del passaport a la seva base de dades sense posar cap segell al passaport abans d´entrar a l´andana que dóna accès al tren cap a Kuala Lumpur, i la falta d´aquest em preocupa més que no pas haver tingut el ´SHIT´ de Singapur. Abans de pujar al tren som ja a Malàisia tot i que encara no hem sortit de Singapur. Aquesta curiositat de ser a dos països alhora es dóna gràcies a què tant l´estació com les vies del tren encara pertanyen a Malàisia, així que abans de pujar-hi es fan els tràmits duanrs d´entrada al país, mentre que els tràmits de sortida de Singapur no els fem fins que el tren no arriba a l´estret de Johor, on les autoritats de Singapur fan baixar als passatgers amb equipatges inclosos er tornar a pujar-hi un cop es passen els tràmits obligatoris.

El tren arriba puntualment a dos quarts de set del matí a KL Sentral, la moderna estació de tren de Kuala Lumpur. És la segona vegada que hi arribem. Del primer cop en fa ja gairebé quatre mesos, provinents d´Austràlia. En aquella primera visita vam passar-nos-hi tres setmanes fent “turisme sanitari”. Arrossegava des de Nova Zelanda una tendinitis que em va aparèixer fent el Kepler Track, un trekking de prop de 60km a l´illa del sud. Tot i que l´assegurança mèdica em cobria l´assistència sanitària arreu del món, vam aprofitar els bons serveis mèdics i baixos preus d´aquesta ciutat a fi d´anar al metge. Kuala Lumpur no és una de les principals ciutats “sanitàries” del sudest asiàtic (Bangkok, Singapur i Hong Kong, ocupen aquest honor), però és una ciutat moderna on també es poden trobar òptims serveis mèdics on tractar-se. La meva primera visita al Kuala Lumpur Sports Medical Centre (centre que vaig escollir després de buscar per internet on tractar la meva lesió) va durar poc més de dues hores. En aquest intèrval, un traumatòleg d´origen xinès em visitava dos cops, una infermera índia em feia una ressonància magnètica i una radiografia, i en sortia havent fet una hora de sessió de recuperació amb una fisioterapeuta malàia. Una mostra d´eficàcia i multiculturalisme condensades en poca estona, una representació del que és, o vol ser, aquest país.

Hi ha llibertat religiosa a Malàisia, però l´islam n´és la religió oficial. Ens trobem a mitjans de setembre i el ramadà ha començat. La festa més important del calendari musulmà culmina amb el dia del trencament del dejuni, conegut a Malàisia com el ´Hari Raya Aidilfitri´. Durant els dies que envolten aquesta festivitat, el transport en tren i vaixell es complica molt. Milers de persones viatgen arreu del país per visitar la família o per gaudir simplement d´uns dies de descans. Els trens s´omplen fàcilment, i el corredor ferroviari que recorre la península malàia de sud a nord per la seva costa oest passa per les turístiques illes de Penang i Langkawi, és la línia que més ràpidament nota aquest moviment sobtat de passatgers.

No hem fet ni 1000km en tren i ja hem de fer números i càlculs a fi de trobar places pels trens que volem agafar direcció Tailàndia. Per sort l´estació de KL Sentral s´organitza eficientment, i uns grans cartells a la sala de taquilles mostren clarament quins trens estan plens i ens quins encara resten places. Després de passar ben bé dues hores estudiant totes les opcions,

sortim de la moderna estació de KL Sentral amb una bitllet per a Ipoh, una ciutat a mig camí de Butterworth, des d´on volem agafar un bus per visitar els Cameron Highlands. Hem barallat l´opció d´agafar ara i aquí tots els bitllets del recorregut de Malàisia, però optem finalment per viatjar dia a dia, destinació a destinació, confiant a trobar places per als trens que necessitem, i que la festa final del Ramadà no ens faci massa la guitza.

KM. 1.250 IPOH

Quatre hores en tren des de la ciutat d´Ipoh ens han dut a Butterworth. Veníem dels Cameron Highlands, zona interior de Malàisia coneguda per les seves plantacions de té i caminades per la selva. La zona no ens ha convençut gaire. Sí, les seves caminades per la selva (Jungle walks) amb camins arranjats i numerats pels quals es poden fer fàcils caminades estan bé, però que no són res en especial que mereixin per sí mateixes. L´entorn tampoc té encant. La ciutat base per visitar els Cameron Highland, Tanah Rata, és una població turística de muntanya freqüentada tant per malais com per estrangers. Pels seus voltants, escampats al llarg de la carretera a Tanah Rata, s´escampen enormes hotels sense encís entre plantacions de té o de maduixes visitats per nombrosos autocars de turisme local. Comprem unes maduixes en una de les paradetes a peu de carretera, i visitem la plantació que Boh té a Sungai Palas, població a pocs quilòmetres de Tanah Rata, on degustem un té vermell en una moderna terrassa. Tot s´ha de dir que les vistes sobre les plantacions són ben boniques. L´arbust, que no es deixa créixer més d´un metre, es cultiva formant rengleres perfectament alíniades d´un verd intens gràcies a les fulles joves que creixen al capdamunt de l´arbust, i que són les que es cullen per l´elaboració d´aquesta beguda d´abast mundial. Si més no, això és el que ens expliquen en la visita. Sovint passa que durant un viatge que es va a parar a indrets que no tenen l´interés que un esperava d´ells. Diuen que no hi ha llocs sense interés, sinó formes d´apropar-s´hi sense interés.

El bitllet de tren Ipoh-Butterworth el comprem al mateix moment d´arribar a l´estació de tren d´Ipoh. És el mateix tren que ens va portar des de KL, l´anomenat ´Ekspres Rakyat´. Per tren exprés cal entendre que és un tren que no pararà a totes les estacions, mentre que un tren ordinari sí que ho farà. Triguem quatre hores a fer els 155km que hi ha entre les dues ciutats, a una mitjana de 38km/h. El tren és còmode, amb aire condicionat i seients de pell. Durant el trajecte empleats del ferrocarril venen menjar i begudes amb un carretó que passegen amunt i avall dels vagons. El tren arribarà a Butterworth a quarts de deu de la nit, així que ens comprem uns espaguetis bolonyesa dalt el tren per sopar, que per cert, els trobem deliciosos.

KM. 1.405 BUTTERWORTH-PENANG. 19 de setembre de 2008

La raó d´anar a Butterworth és doble. Per una part, visitar l´illa de Penang, que es troba a escassos vint minuts en transbordador, i per l´altra agafar el tren a Tailàndia que surt d´aquesta ciutat. No hi ha cap tren directe entre Kuala Lumpur i Bangkok sinó que s´ha de fer canvi o bé aquí, o bé a Hat Yai, una ciutat tailandesa 50km a l´interior del país veí, des d´on també hi arriben trens directes des de Kuala Lumpur i des d´on es pot connectar també directament amb Bangkok.

Malàisia és un país oficialment musulmà on dues terceres parts de la població són malais mentre que la resta es reparteix entre xinesos, indis i indígenes (orang asli). Som a mitjans mes de setembre i el ramadà ha començat. No a tot el país es viu la festivitat amb igual intensitat. A l´estat de Kelantan, on hi governa un partit islamista, s´hi celebra especialment. La seva capital, Kota Bahru, que es ven com ´la Ciutat de l´Islam´ (Bandar Raya Islam) s´hi poden encara veure en un cèntric supermercat de la ciutat caixes de pagament separades per sexes. També podem observar més noies de l ´habitual a altres estats portant xador i fins i toti rètols d´hamburgueseries famoses en àrab, tot i que la llengua malàia s´escriu en alfabet llatí. No sobta, doncs, que menjar o beure durant el ramadà a plena llum del dia, esdevingui per a no musulmans com nosaltres, el joc del gat i la rata. Ens hem d´amagar per poder beure o dinar al carrer. Per contra, l´estat malai de Penang és l´únic dels tretze que és de majoria xinesa. I allí on els xinesos siguin majoria, s´hi podrà menjar porc i beure cervesa, però el més important de tot, és que es podrà fer tot això a plena llum del dia sense recórrer a tècniques de camuflatge per sobreviure al ramadà.

Els horaris oficials del comencament i acabament del dejuni diari del Ramadà es publiquen cada dia als diaris. L´inici s´anomena ´Imak´ i sovint s´inicia a primeres hores del matí. No es estrany trobar-se viatjant de nit, i que el bus pari a fer un apat abans de l'Imak, o que al tren reparteixin un abundos esmorzar quan encara es fosc.

Durant el dia no es veu pel carrer ningu menjant ni bevent, ni la minoria xinesa (que en general, i per sort per nosaltres, va a la seva) aquí respecta públicament el dejuni. Molts restaurants malais tanquen durant les hores del dia, mentre que els indis i xinesos sí que per sort obren i ens salven de la situació, a nosaltres, i a la majoria dels turistes que correm per aquestes terres.

Poques hores abans de la fi del dejuni (´berbuka´), comença pels carrers de Kota Bharu un bullici de paradetes de menjar de carrer que tenen molt d'èxit. La gent hi compra tota mena de begudes i aliments cuinats per endur-se´ls a casa on trencaran el dejuni en família. Just entrada la ´berbuka´ és mala hora per anar a sopar o comprar. Els restaurants s'omplen literalment de gent amb gana i sed acumulades durant les més de tretze hores de dejuni i es fa difícil fins i tot incòmode triar aquest moment per sopar. Algunes botigues tanquen durant tres quarts d´hora per a poder recuperar-se d´un llarg dia de treball, abans no segueixi la jornada laboral. No es d'estranyar que sigui habitual l'ús de la pirotècnia després de la ´berbuka´. Poder per fi haver saciat la gana després de tantes hores de ´gaudi´ és per llençar coets.

La ciutat de Georgetown, a l´illa de Penang (de vegades la mateixa Georgetown és anomenada Penang) ens sorprèn agradablement, no només pels xinesos que ens ´alliberen´ per uns dies del ramadà que el país està celebrant, sinó per la seva vitalitat i gastronomia. Coneixem poc de la illa que els anglesos convertiren, per un breu periode de temps, en la capital de l´estret de Malaca, tot i que d´aquest passat colonial podem gaudir de l´assentament colonial més antic del país, el ´Colonial District´, amb edificis imponents com l´ajuntament. Però també podem passejar pel barri xinès o l´indi, cadascun dels quals ens ofereix una cuina excepcional només canviant de carrer. En poc espai, Georgetown ens ofereix el que segurament siguin les millors cuines del món (amb permís del nostre etnocentrisme mediterrani), la cuina xinesa, la india i la malàia. Apotèosics són els ´banana leaf´que es poden prendre al barri indi de Georgetown, plat que consisteix en una gran fulla verda de bananer on s´hi posen diverses salses i on es va afegint tant d´arròs com es sigui capàs d´empassar-se.

El tren no arriba a l´illa de Penang, sinó que s´ha d´anar fins a Butterworth, a l´estat continental veí de Seberang Perai, per arribar fins a aquesta interessant illa. Entre Butterworth i Georgetown, la seva capital, hi ha un servei ininterromput de vaixells que només són de pagament quan es dirigeixen cap a l´illa, de sortida són gratuïts. Comprem els bitllets per a Tailàndia abans d´anar cap a les illes Perhentian per així preveure que els busos no s´omplin a causa de la festa final del Ramadà.

Les illes Perhentian es troben a la costa est de la península malàia a fi de gaudir uns dies de tranquil.litat i platja. Són força conegudes entre els turistes i habitualment no n´hi ha cap de nosaltres que no acabi anant-hi. Es valoren principalment les seves aigües i fauna marina, però les comparacions són sempre odioses, diuen, i nosaltres, després de conèixer les illes de Sipadan a Borneo, o la de Bunaken al nord de Sulawesi (Indonèsia), no ens atrauen tant com les primeres.

No tenim cap problema amb els passaports a l´hora de sortir del país. Patíem en no tenir cap segell d´entrada a Malàisia quan a la sortida de Singapur no hi ens estampàven res de res al passaport. Sempre s´ha d´estar alerta i preveure possibles complicacions en qualsevol situació, estar atent a qualsevol fet que faci desviar el viatge cap a vessants inesperats. Tot i que estic ben segur que hi ha viatgers (o turistes, tant se val com ens definim) que precisament el que busquen són aquests fets inesperats com a motor principal del viatge, evitant la informació per anar sortejant les dificultats a mesura que un se les troba. Es viatja així de forma més autèntica (genuïna està de moda dir-ne´n ara), una paraula que em disguta. Què fa que una ciutat o un país sigui més autèntic que altres? El baix desenvolupament? La pobresa? Perque no ens enganyem, solem dir que un país o viatge és més autèntic quan visitem indrets desenvolupats i/o allunyats dels circuits turístics tradicionals, o quan aquests ens ofereixen emocions ràpides com un heli-esquí a Nova Zelanda o de més ´místiques´ com ens ofereix un ashram a l´Índia, però que en definitiva, no són més que emocions que busquem quan viatgem.

Estar molts mesos viatjant et dóna una visió més complerta de tot aquest món, d´un món que de fet no deixa de ser un reflex més de la societat en la que vivim, amb les nostres preocupacions, aspiracions i pors del dia a dia que no abandonem quan estem de viatge. I el nostre egocentrisme social, el nostre colonialisme modern tampoc l´abandonem. Moltes vegades he sentit vergonya per com actuem els turistes o viatgers, tant se val, quan actuem sense respecte vers els llocs que visitem desconeixent les seves normes de comportament socials. Quantes parelles van agafades de la mà o es besen quan en els països budistes hi regna un conteniment a expressar les emocions públicament (encara que siguin discusions), o quants de nosaltres hem molestat en la recerca d´una foto, quants hem criticat quan s´ha de regatejar en un país, o que mengin gos, rates o escarbats, que tinguin la dona sotmesa com si al nostre país hagi assolit la igualtat, o que els homes no treballen i es passen el dia estirants al sol.

Viatjar provoca un efecte mirall sobre nosaltres, aprenem més sobre qui som nosaltres mateixos i la nostra societat quan ens comparem amb la resta de món, els seus costums, formes de fer, llengües i religions.
Deixem enrera Malàisia, un país poc conegut però que està fent esforços per a promocionar-se internacionalment. El seu principal icone són les torres Petronas de Kuala Lumpur, que tothom coneix tot i que no sàpigan situar correctament en el mapa. Borneo, amb els orangutans i el Kinabalu són l´altra gran al.licient del país (i que molts de nosaltres tampoc sabran situar exactament sobre un mapa). En aquesta mítica illa es pot viure la destrucció dels boscos tropicals en directe. Camions i transbordadors carregats de grans arbres omplen les carreteres i els rius a diari. De vegades dels boscos només es talen, per al negoci sovint il.legal de la fusta, els seus arbres més valiosos, però sovint boscos sencers són arrassats completament per a plantar-hi palmeres d´oli. Hectàrees i hectàrees de boscos més antics que els amazònics desapareixen d´un dia per l´altre a benefici del negoci de l´oli de palmera, soposant la seva mort definitiva. El primer productor mundial d´oli provinent d´aquesta varietat africana de palmera no cal dir que és Malàisia.

Aquesta catàstrofe mediambiental no només afecta les espècies animals i vegetals, també cultures senceres com la Penan veuen perillar la seva forma de vida tradicional i les seves pròpies vides, amb amences i denúncies d´assassinats d´alguns dels seus membres o de conservacionistes que lluiten contra els enormes interessos de les empreses de tala legal i il.legal de fusta tropical.

RUTA PEDRA EN SEC GR-221 MALLORCA

2010-03-23T17:38:00.013+01:00

Hem aprofitat un excepcional estiuet de Sant Martí per visitar ´ses illes´. Millor dit, per visitar sa Illa gran, Mallorca. Cap dels dos no trepitjàvem aquestes terres des del viatge de fi de curs d´EGB (Educació General Bàsica, per aquells que ja no recordin o no sàpiguen què era). Feia molts anys d´aquesta única visita i per tant tocava de tornar al que és una destinació turística de primer ordre a nivell europeu.

A diferència d´aquell primer viatge, aquest cop ni ens hem allotjat a la zona d´hotels de l´Arenal de Palma, ni hem visitat les coves del Drac, ni la fàbrica de perles de Manacor. Hem anat a fer la travessa de la Pedra en Sec, un sender de llarg recorregut (GR-221) que travessa la serra de Tramuntana de Mallorca.
I la experiència ens ha sorprès agradablement. Mallorca és una destinació turística de primer ordre europeu, sí, però ens ha sobtat de trobar unes muntanyes tant ben conservades com aquestes. No tenen encara pràcticament protecció, però el fet de ser privades (sovint amb dificultats per al seu accès públic) i d´estar allunyades de les zones on es concentra el turisme de masses (bàsicament el sud de l´illa), la serra presenta un millor estat de conservació que no pas la majoria dels parcs naturals catalans, on pistes, torres elèctriques, repetidors i molins de vents espatlllen la seva bellesa paisatgística. Hem tornat de Mallorca amb la impressió que el nostre país ha perdut la guerra a la protecció de la natura. Fa uns dies pujava al cim del Tagamanent, al Montseny. Quina sorpresa (desagradable) la meva en veure que la pista d´accès des del poble de Tagamanent havia estat asfaltada fins a la Masia (i restaurant!) de Bellver. Té Catalunya més parcs naturals que Mallorca, però aquest fet que no implica que tinguem un patrimoni natural millor conservat, sinó un de molt més amenaçat, i destroçat.

Podeu trobar per internet molts articles que us parlin de la serra de Tramuntana, així que no ho farem aquí. Només volem donar quatre puntualitzacions sobre els horaris de la ruta i sobre on podem dormir evitant hotels, fent bivac, vaja.

RUTA GR-221 PEDRA EN SEC

De Fins Horari Pujada Baixada KM

Port d´Andratx St. Elm              2h10min       300        300      7,4
St. Elm    La Trapa                1h             300            0       3,2
La Trapa     Coll Gramola          1h30min        150        100       6,8
Coll. Gramola    Mola d´Esclop    2h30             550     0       6,2
Mola Esclop    Ref. C.Vidal            45min            0      350     2,1
Coma Vidal    Estellencs                    1h     0         450        5
Estellencs         Banyalbufar             1h15min        150   150          7
Banyalbufar      Esporles                 1h40min        350    300        7,6
Esporles           Coll Basseta            1h         250         0        4,2
Coll Basseta Sa Comuna                1h                 350        80       3,6
Sa Comuna        Valldemossa            45min              0        300   2,2
Valldemossa       Pla des Pouet          45min           280          0    2,6
Pla des Pouet     Font Sa Serp         1h40min        350         50     5,3
Font Sa Serp Sa Galera                      35min           70        120    2,5
Sa Galera           Sóller                     1h25min            0      900        8
Sóller                  L´Ofre                   1h40min        650           0 7,8
L´Ofre                Coll de l´Ofre      30min         170    0       1
Coll de l´Ofre     Cúber                        45min            0        125    2,5
Cúber                 Font des Prat           1h10mi    50         50    2,8
Font des Prat      Coll des Prat            1h15             420       0    7,4
Coll des Prat       Lluc                        1h45min         75        800    7,2
Santuari de Lluc Binifaldó                 1h40min        270   0      6,2
Binifaldó             Pollença                  2h30min           0        550 12,5

TOTAL + 4735 - 4625 Km 85*

*Distància aprox. segons Oziexplorer sobre mapa 1:50.000

ALLOTJAMENTS. BIVACS
Hotels, pensions, cel.les monacals, refugis i bivacs són l´ampli ventall d´allotjaments que podem gaudir quan ens disposem a fer la travessa de la Pedra en Sec.
Els refugis de muntaya són una bona opció. Són barats (federats 9€/no federats 11€), nous, còmodes i amb tots els serveis. Alguns, com el Refugi Pont Romà de Pollença, o el de Deià, es troben dins les mateixes poblacions. Altres, com el de Tossals Verds, prop de Cúber, únicament s´hi arriba a peu. Només es troben oberts, però, una part de tots els refugis que el Govern de les Illes Balears té previst obrir al llarg de la ruta. La part de la travessa compresa entre el Port d´Andratx i Deià no disposa de refugis, el que obliga a buscar altres tipus d´allotjaments.
Una opció alternativa a considerar seriosament en fer la ruta, és el bivac. Legalment, l´acampada està prohibida a Mallorca, però només cal iniciar la ruta per comprovar que escampats al llarg del camí es poden trobar racons preparats per passar-hi la nit. Dormir al ras, sota els estels, o plantar una petita tenda al capvespre, suposa una manera diferent i barata (també menys còmoda) de creuar la serra de Tramuntana.
És en aquest aspecte on volem aportar la nostra experiència després de fer la travessa. En cap guia hem trobat consells d´on poder passar la nit fent bivac. D´aquesta experiència neix la petita llista de més avall. No es tracta de cap relació exhaustiva, sinó que pretén donar una mica d´idea d´on podem trobar llocs on fer-la i que serveixi alhora per animar la gent a emprendre la ruta alternant els bivacs amb altres tipus d´allotjaments.
Un aspecte que cal subratllar és l´aigua. La serra de Tramuntana és molt seca, sobretot la part entre el Port d´Andratx i Deià, i encara molt més si estem fent la travessa a l´estiu. Aquest tram és precisament la part de la travessa que no disposa de refugis. Quan passem per zones poblades caldrà proveïr-se d´aigua, ja sigui embotellada o de fonts públiques, allà on en trobeu.

PUNTS ON ES PODEN TROBAR LLOCS ON BIVAQUEJAR

• Pas Vermell: petits llocs fora del camí,a 2 minuts del pas, a l´esquerra
• La Trapa: bons llocs tant per plantar tenda sobre el mirador o entre els edificis (futur refugi)
• Collet sobre la font des Quer
• Inici camí davallada a Sa coma des Pinotells (cota 650m)
• Passat Estellencs al tram de camí sota el puig de na Foradada
• Camí des Correu prop el coll des Pi
• Cim de Sa Comuna (cabanes de pedra)
• Baixada de Sa Comuna, aprox. cota 600.Amb possibilitat d´aigua, tot i que de mina i estancada
• Pla des Pouet. Possibilitat d´aigua de pou. Bons llocs.
• Pla de Mala Garba (sota el Teix)
• Estret de Biniarix: abans i després de S´Estret, al costat de fonts que hi ha durant la pujada.
• Poc abans de l´Ofre, gespa al costat del riu.Lloc idil.lic, però... compte amb la prohibició!
• Font del Noguer. Aigua. Carretera al costat.
• Font des Prat. Bons llocs, i amb aigua de mina.
• Llocs dins el bosc al voltant de la Font de Ses Tosses d´en Gallina. Bons llocs, però preveure aigua
• Coll des Prat. Llocs arrecerats del vent rera el mur
• Coll des Telègraf. Amples, sense vent.
• S´Ermita

PODEU CONSULTAR ELS MAPES 1:50.000 AQUÍ

SOM A CASA!

2009-03-13T17:19:00.000+01:00

De EUROPA

Han estat 21 mesos voltant per Oceania, Asia i Europa, i el que per estones ens semblava que no havia de passar mai, ha passat, hem tornat a casa!

Tenim constància que molta més gent de la que ens ha escrit al mail o ha escrit comentaris al blog ens ha anat seguint per aquí durant aquests mesos que ha durat el nostre viatge. Volem agrair el vostre recolzament. Saber que sempre hi havia algú llegint els nostres relats ens animava a continuar explicant allò que pensavem que podia interessar.

No tanquem el blog, en la mesura que poguem, anirem actualitzant-lo, tot afegint-hi informació pràctica, mapes, fotos o videos.

Gràcies a tots.

Barcelona, 13 de març de 2009

PIANO, PIANO

2009-03-09T17:11:00.000+01:00

De EUROPA

Moltes coses recuperem des que som a Itàlia. En primer lloc tornem a veure el mar, que des de Hong Kong, al mar del Sud de la Xina, fins a Venècia,al Mediterrani que no el veiem, i això que han passat prop de 14.500km. Hem tornat a veure el mar i hem toranr a tenir temperatures agradables de 18C SOBRE zero. Això sí és vida!

Amb Itàlia també recuperem la nostra moneda, l´Euro. Ha tocat, ara sí, treure els bitllets que hem anat arrossegant per tot Asia per deixar de tirar de VISA, que si bé ens soposava no haver d´anar carregats amb diners a sobre havent-los d´amagar als calçotets, sí que ens era una ruïna econòmica a base de pagar comissions a La Caixa.

De EUROPA

I ves per on, que en la primera compra que fem a Venècia en Euros, ens donen de canvi un euro amb la cara del Rei. Mal presagi. No nomès les nostres famílies, sinó que també potser la reial, saben que en pocs dies serem a casa.

Però el que és pitjor és que amb el nostre estimat euro tornem a tenir preus europeus. Haver de pagar 1,5 euros per anar al lavabo a Venècia ens sembla un luxe que no podem permetre´ns. A Asia anar al lavabo o bé era gratis (el cas de la Xina), o bé podies triar d´acord amb les teves necessitats: orinari, cabina i/o lavabo, adaptant la teva economia a les diferents necessitats fisiològiques del moment.

Som a Itàlia i tornen els endarreriments en els trens, endarreriments de fins a mitja hora per trajectes de voltant de tres hores. Definitivament ens estem aclimatant de forma addient per la nostra tornada a casa. Res ens vindrà de nou, ni els preus que hi trobarem ni el ´bon´ funcionament de la nostre estimada RENFE.

De EUROPA

Ben bé es podria dir que estem tornant a casa des de fa més de sis mesos quan agafavem el primer tren a Java. Des de llavors la familia no para de preguntar si realment estem tornant. Estem tornant i estem ja molt a prop de casa. Hem anat tornant tant a poc a poc (piano piano com dirien els italians) com hem pogut, però ja no podem alentir més la marxa. Tant a prop que en dos dies serem ja a Barcelona.

Florència, 9 de març de 2009

DE TREN PER EUROPA

2009-03-02T22:59:00.000+01:00

De EUROPA

Vam arribar a Ucraïna i entràvem geogràficament a Europa. Entrem a Polònia i alhora ho fem també a l´espai Schengen, les fronteres exteriors comunes de la Unió Europea. A partir d´ara ja no ens cal passaport per travessar cap més frontera fins a Barcelona, sempre i quant no sortim de Schenguen!

Europa se´ns fa un continent atípic, sembrat de fronteres, a diferència de gegants asiàtics com la Xina, el Kazakhstan o Rússia on es poden fer milers de quilòmetre abans no es travessar cap frontera. Però tot i ser a Europa hem d´anar en compte en el nostre recorregut i no passar per països amb noms tant extravagants com el de la República de Transnitria, un país semi-independent situat entre Ucraïna i Moldova amb la seva pròpia moneda, fronteres i sistema de visats. Una raresa històrica per aquells que vulguin conèixer com era un país comunista en plena època freda però que pot soposar més d´un maldecap inesperat si s´hi entra desconeixent l´existència d´aquest ´país´.

En el nostre recorregut hem conegut la existència d´una altra Galicia a part de la que tots coneixem. La Galicia que hem ´descobert´ (i que curiosament també s´escriu com en català o en castellà) va ser un regne centreeuropeu que incloïa les ciutats de Lviv i Cracòvia. Aquesta Galicia neixé al s. XIII i va ser regió autònoma durant uns anys durant l´Imperi Austrohúngar, tot i que ha acabat dividia entre Ucraïna i Polònia.

De EUROPA

Viatjar per Europa en tren soposa haver de conèixer el funcionament de les diferents companyies ferroviàries per on es passa: PKP a Polònia, MAV a Hongria, HZ a Croàcia... cadascuna amb els seus tipus de trens, normes, i tarifes o promocions corresponents. El que més sobta és la falta d´unificació informativa entre els diferents gestors. Hi ha un parell de webs útils a internet (Eurail i DB), tot i que no acaben de donar tota la informació que un esperaria, sobretot en el cas dels preus. Uns preus que ja no són els que trobavem per Asia, clar, això és Europa, i a Europa tot és més car, sí, però a més aquí el tren sembla un transport de luxe si el comparem a l´asiàtic, no només pels preus sinó també pel concepte. Tret dels trens de rodalies, els internacionals no semblen ser un transport de masses. Clarament perden la batalla respecte els autobusos (molt més barats), i el cotxe.

De EUROPA

Budapest, 2 de març de 2009

EUROPA

2009-02-22T21:28:00.001+01:00

D´Astana a Moscou hi ha poc més de 3000 quilòmetres durant els quals es travessa la serralada dels Urals. Aquest accident geogràfic s´ha pres de forma convencional com el límit oriental d´Europa, tot i que si s´observa un planisferi, el nostre continent no sembla ser més que una península asiàtica del supercontinent euroasiàtic. Així que segons com es miri existeix el continent europeu i asiàtic, o només l´euroasiàtic.

Les convencions sovint condueixen a dubtes, i aquests sorgeixen en el cas del Kazakhstan, país que geogràficament té una part (la sudoest) inclosa dins el que seria per definició Europa mentre la que la resta d´aquest vast país és troba a l´Asia Central. Algun dia el Kazakhstan entrarà a formar part de la UE? No sé si a Rússia li agradaria, però sent com és un dels primers productotrs de petroli del món, Europa i Asia el voldran al seu equip. I de moment, l´equip de futbol del Kazakhstan està participant en la lliga d´accès al mundial de futbol del 2010 en el grup europeu, dins el grup 6, on també s´hi troba un gegant futbolístic com és Andorra.

En algun punt desconegut entre les capitals del Kazakhstan i de Rússia, hem entrat a Europa i deixat enrera Asia després d´haver-la recorregut durant de 16 mesos. I de Rússia passem a Ucraïna, primer país que ja sense dubtes geogràfics es troba dintre d´Europa. Els ucrainesos diuen que és en el seu país on es troba el centre geogràfic d´Europa. Deuen tenir clar que és Europa.

De UCRAINA

Segons com es miri trepitjem el nostre tercer continent del viatge, o el segon, tant se val, però el que cada cop notem més clarament és que ens anem apropant a casa. Apareix una població majoritàriament eslava (ètnia ja d´origen europeu), una religió nascuda a Europa com és el cristianisme (ortodox en aquest cas) i una història lligada més al continent europeu. La part oest d´Ucraïna, on la ciutat de Lviv es troba, va pertanyer durant bona part de la seva història a Polònia o a l´Imperi Austrohúngar.

De UCRAINA

Cracòvia, 23 de febrer de 2009

DE TRÀNSIT A MOSCOU

2009-02-17T17:35:00.000+01:00

De Russia

Les línies ferroviàries kazaques són anteriors a la seva independència. Això vol dir que pels traçats de les linies no es van tenir en compte unes fronteres que avui dia són internacionals. Hi ha trams de ferrocarrils kazacs que creuen Rússia per anar només d´una ciutat kazaca a una altra. És el cas del tram entre Astana i Aktobe o entre Aktobe i Uralks, a l´oest del país.

Per arribar a Ucraïna des del Kazakhstan cal creuar Rússia, país que demana visat d´entrada, ja sigui de tránsit o de turisme. El primer tipus de visat és més senzill d´aconseguir ja que no cal cap mena de carta d´invitació per obtenir-lo com si fa per la resta de tipus de visats, com és el turístic. A l´hora de sol.licitar aquest tipus de visat cal presentar els bitllets originals de l´itinerari complet per territori rus, tant l´entrada com la sortida del país.

De Russia

Quatre dies a la setmana surt des d´Astana un tren directe que uneix les capitals d´ambdós països, el tren N107 Astana-Kiev, que recorre els més de 3700km entre les dues ciutats en unes 72h. Però compte! Que no us passi com a nosaltres que després de comprar el bitllet pel tren a Kiev i després de sol.licitat el visat rus de trànsit tot fent cua a -20ºC a les portes de l´Ambaixada russa, no pogueu pujar al tren per no tenir el visat de doble entrada del Kazakhstan i de Rússia. El tren N107 entra a Rússia ho fa de nou al Kazakhstan per finalment tornar a sortir cap a Rússia després de la ciutat kazaca d´Uralsk.

El visat doble rus no es cap problema, que es pot sol.licitar doble entrada a l´Ambaixada russa en el moment de sol.licitar-lo. Però si heu entrat al Kazakhstan amb un visat d´única entrada, com és el nostre cas, us serà imposible aconseguir un altre visat kazac mentre estigueu dins del país! Paraula de Cònsul!

Passarem sis hores a Moscou sense tenir-ho previst per continuar el nostre viatge fins a Kiev. Esgotarem així els quatre dies que només tenim per entrar i sortir de Rússia donat que els visats de trànsit russos nomès es concedeixen pels dies que dura el viatge, fins a 10 dies màxim si és per terra, 48h si és per trànsit aeri.

Seguim el nostre itinerari cap a casa, sense haver vist tot el que ens hauria agradat de veure del Kazakhstan, ni fer tot el que ens hauria agradat de fer si hagués estat estiu. Els hiverns són massa crus aquí per provar de fer trekkings!

De Russia

Moscou, 16 de febrer de 2009

TRENS AL KAZAKHSTAN

2009-02-15T19:33:00.000+01:00

De Russia

Els trens kazaks tenen tres classes. La classe Spelny és la superior i més cara, basada en un compartiment en el que hi dormen només dues persones. La classe immediata inferior és la kupeyny (kupé), potser la més coneguda de les tres i en la que viatgen quatre per compartiment. Finalment existeix la classe platskartny, la més econòmica de les tres i el la qual les lliteres es distribueixen en espai obert pel vagó, quatre lliteres en compartiments sense portes, més dos més situades longitudinalment respecte al vagó que deixen només un petit passadís interior. El platskartny és senzill, bàsic però funcional, sense intimitat però més donat al contacte social gràcies a la seva distribució sense barreres.

De Russia

(L´indispensable Samovar)A diferència de la Xina, Vietnam, Tailàndia o Malàisia, els preus per llitera alta o baixa són els mateixos, per tant les lliteres baixes són les primeres en acabar-se. Si es compra el bitllet a darrera hora és normal haver de conformar-se amb la llitera alta i com que els llits es mantenen fets durant tot el recorregut, seure tranquil.lament al llit del veí de sota pot dependre de la seva amabilitat o simpatia. A Kupé si més no, es pot estar sentat a la llitera de dalt mentre que a Platskarny no, que l´espai no és suficientment alt per fer-ho. A Platskarny si es volen llençols s´han d´adquirir per 250 tengue (1,5 euros) per trajecte mentre que a la resta de categories van inclosos (a platskartny rus, també)

Als vagons de totes les categories es troba el ´samovar´, una font d´aigua calenta indispensable per a fer-se una cafès per esmorzar, uns tés per a passar les hores, o uns fideus xinesos per dinar o sopar. El ´samovar´ comparteix la font energètica amb la calefacció del vagó, que no és altra que carbó. Mentre fora es pot estar veient paisatges nevats durants quilòmetres i quilòmetres, dins el vagó es pot anar tranquil.lament en màniga curta.

De Russia

(Kupe)

Qui hagi estat per països d´àmbit rus s´haurà trobat sovint amb dones antipàtiques, malhumorades i que freguen l´estupidesa en el tracte personal, són les que nosaltres anomenem ´matrioshkas´. Comprar un bitllet de tren kazac és senzill. Només cal anar a una taquilla de l´estació, demanar el teu bitllet, i pregar perquè la venedora (normalment sempre són del sexe femení) no sigui una ´matrioshka´ que amb mals modes t´enviï a la finestreta del costat, i la del costat a la següent, i la... Sinó sempre queda la opció de provar una agència de viatges on amb sort, parlaran anglès.

Un fet important a l´hora de comprar bitllets és que es poden comprar bitllets per a qualsevol estació de partida per a qualsevol data, a diferència dels trens xinesos que només es podien comprar des de l´estació de sortida del tren que volies agafar amb un límit de cinc dies. Això permet organitzar el viatge en tot el seu recorregut, no només dins del Kazakhstan sinó per Rússia. I és que tot el que hem comentat, serveix pels trens russos.

De Russia

Astana, 14 de febrer de 2009

NO HI HA BICIS A ASTANA

2009-02-11T09:04:00.000+01:00

De KAZAKHSTAN

No hi ha bicis circulant pels carrers d´Astana, la capital de Kazakhstan, i això que el personatge kazaq més coneguts al nostre país després d´en Borat, potser sigui el ciclista Alexander Vinokurov qui lidera un equip ciclista que porta el nom de la ciutat, Astana.

Som a mitjans febrer i els termòmetres digitals de la ciutat marquen -21 C al voltant de les deu hores del matí, però la temperatura pujarà a uns agradables -14 C al centre del dia. Es habitual veure aquests dies a Astana camions carregats de neu que els equips de neteja ´evacuen´ de la ciutat, així com multitut de treballadors netejant amb pales les voreres per deixar-les més transitables. Tot i els esforços dels equips, els carrers i voreres són plenes de gel que provoquen relliscades tan a cotxes com a vianants.

De KAZAKHSTAN

La ciutat ha viscut un nou naixement a partir del 1997, quan el president Nursultan Nazarbayev (l´únic que ha conegut el país des de la seva independència el 1991) va decidir portar la capitalitat del país d´Almaty fins aquí. Malgrat les crítiques pel canvi, el que llavors era una petita ciutat provinciana del russòfon nord del país s´ha anat convertint en aquests anys en el centre econòmic del país, en detriment d´Almaty, que sembla que s´hagi aturat al 1997 respecte a inversions públiques.

Nazarbayev està invertint milions de tenges (la moneda local) en crear una nova ciutat dins la ciutat just al sud del riu Ishim. El projecte no s´acabarà fins el 2030 però ja es pot passejar entre alguns dels edificis construits, entre els que destaquen la enorme nova seu del President, la seu del Ministeri de Telecomunicacions o la piràmide de vidre de Norman Foster. En projecte o per acabar, està una torre de prop de 400m d´alçada que serà la nova universitat i el Khan Shahir, un centre d´oci cobert amb botigues, platges i passejos també obra de l´arquitecte britànic Norman Foster.

De KAZAKHSTAN

No hi ha bicis a Astana, si més no en aquesta época de l´any, quan circular en aquest mitjà de transport soposaria més d´una relliscada. Molts van pensar que Nazarvaev cometia una relliscada qen decidir de canviar de lloc la capitaliat del país, però sembla pedalar encara fort, Nursultan Nazarbayev.

Astana 11 de febrer de 2009

KAZAKHSTAN

2009-02-07T10:39:00.012+01:00

De KAZAKHSTAN

Almaty ha estat la primera parada al Kazakhstan en el nostre intent de tornar a casa en tren. Ha estat un recorregut lent degut a les llargues parades fetes tant a la frontera xinesa (Alashankou) com a la Kazaka de Dostyk. No ha calgut baixar del tren per passar els tramits fronterers. Ja fossin primer les autoritats xineses i despres les kazaques, totes dues han treballat igual, primer recollint els passaports I despres inspeccionant els compartiments, tot I que amb petites variacions sobre el tema. Els xinesos revisant-nos els equipatges de dalt a baix (fins I tot obrint la cаmera de fotos) mentre que els kazaks no ens feien cas pero si que revissaven el compartiment fins i tot mirant sotaa les catifes i matalassos. Tots sabem del que son capacos de fer els militars xinesos contra persones, moviments o etnies contraries als seus interessos, pero sempre m'han fet mes por els militars dels paisos d'orbita russa. Serа que en aquests paisos sovint et paren pel carrer i mes d'un cop haguem anat a comissaria?

De KAZAKHSTAN

La Xina i el Kazakhstan no tenen el mateix ample de via, el xines es mes estret. Sense baixar un altre cop del tren, cada vago per separat es aixecat per quatre enormes gats hidrаulics. Els boogies (rodes) es canvien pels boogies d'ample kazak, operacio que no triga mes d'una hora en completar-se.

De KAZAKHSTAN

Divuit hores i 900 quilometres despres, arribavem a Almaty. I si el Xinjiang ens feia de pont entre la Xina i l'Asia Central, Almaty ens ho ha fet entre l'Аsia Central i Europa. Podria aquesta ciutat passar ben be per una ciutat europea, de l'est potser, pero ja europea. Tot ens fa sentir mes propers a casa: els edificis, els carrers, les cares de la gent (grаcies a la minoria russa), la dieta ja mes basada en el pа que no pas en els fideus i l'arros (i es menja amb forquilla), hi ha un alfabet que tot i no ser llati es prou semblant com per poder-lo si mes no llegir (kazak i rus s'escriuen en alfabet ciril.lic), els cotxes que es paren als passos zebra... som encara molt lluny de casa, pero la veiem apropar nomes observant el nostre entorn.

Pero aixo passava a Almaty. Vuit cents quilometres mes al sudoest, a Turkistan, l'entorn ens diu que si, que encara som lluny de casa i que encara som a l'Аsia Central. No gaire lluny d'aqui tenim l'Uzbekistan, pero Turkistan (no confondre amb Turkmenistan, pais centreasiаtic), es una ciutat kazaka prop del riu Syr-Daria, on l'emperador uzbek Timur (el creador de les maravelles de Samarcanda a l'Uzbekistan) va fer construir un mausuleu en honor a Akhmed Yasaui, el primer gran home sagrat musulmа dels turquids. La seva tomba es un important lloc de peregrinacio i es diu que fer-hi tres visites correspon a una peregrinacio a la Meca.

De KAZAKHSTAN

Turkistan no es un estat, pero van haver intents a mitjans de x.XX per a que ho fos. No parlem ni del Kazakhstan ni de l'Uzbekistan, sino del Xinjiang xines, quan un kazak va intentar fundar el pais dels uigurs, Turkistan. No proveu de buscar informacio a la Xina sobre cap dels dos Turkistans, la ciutat i l'estat embrio, que qualsevol informacio esta censurada.

Turquistan, 7 de febrer de 2009

DE NOU AL XINJIANG

2009-01-31T06:34:00.000+01:00

De XINA

(Emin Minaret, Turpan)

L´agost de 2007 entravem per primer cop al Xinjiang en aquest viatge. Si llavors aquesta regió ens va servir de pont entre l´Àsia Central i el Tibet, ara ens el farà entre la Xina i Àsia Central de nou. El que un dia va ser una regió poblada pràcticament només per uigurs,la ´nova frontera´ (que és com es coneix en mandarí aquesta provincia xinesa) són ara minoria respecte a la étnia xinesa han, si més no en nombre. Però quan es viatja pel Xinjiang la impressió que es té és de ser ja a l´Àsia Central, tant per cultura (mengen un pa boníssim!), per religió (musulmana) i per aspecte racial (turquida), si més no jo, em sento més ja proper a casa meva que no pas entre els xinesos han i els seus noodles i temples confucians.

De XINA

(People's Park a Urumqi)

Si el primer cop que entravem en aquesta regió ho feiem a traves d´un coll amb gairebé nul transport públic (l´Irkeshtam Pass, entre Kyrkyzstan i Xina), ara per sortir-ne´n farem servir un pas força més transitat: el pas ferroviari entre Alashankou (Xina) i Dostyk (Kazakhstan). Dos cops per setmana, els dimarts i els dissabtes, surt un tren des d´Urumqi (Xina) a les 23:58h cap a Almaty (Kazakhstan). Són 1363km que el tren recorre en 32h comptant les hores que es passa a la frontera, temps que s´inverteix entre adaptar l´ample de rodes a l´amplada de vies kazaques, i tràmits immigratoris. Cal visat per entrar al Kazakhstan, i es pot treure que l´hem tret aquí mateix a Urumqi de forma senzilla. A diferència de Rússia, els ciutadans europeus no necessitem cap carta especial d´invitació a l´hora de demanar el visat kazak. Tant de bo no ens trobem cap dificultat quan toqui demanar el visat rus quan siguem al Kazakhstan!

De XINA

(Urumqi)

Urumqi, 31 de gener de 2009

MEI YOU

2009-01-21T15:06:00.000+01:00

De XINA

(estacio de Beijing West)

No sóc cap futuròleg, però intentaré predir una noticia que sortirà per la tele del nostre país els propers dies: milers, millor dit, milions de xinesos omplint a vessar tota mena de transports per anar a visitar els familiars per l´Any Nou Xinés.

L´Any Nou Xinés es la més important celebració de l´any a la Xina, una festa que s´allarga des d´uns dies abans de l´any nou fins a quinze diesdesprés d´any nou. Els dies més assenyalats són la nit de Cap d´Any i el dia d´Any Nou Xinés, dies que aprofiten per visitar els familiars, el que fa que durants els dies previs sigui gairebé impossible aconseguir bitllets de tren.

Si heu de visitar la Xina, no ho feu durant la festa de l'Any Nou Xines, a no ser que hi vingueu expressament per viure-la. Per aquells que els interessi especialment aquesta celebracio, enguany la festivitat cau el 26 de gener (entrant a l´any del búfal), mentre que l´any 2010 caurà el 14 de febrer (entrant a l´any del tigre). Nosaltres no hem arribat fins a Beijing per viure aquesta celebracio, sinó que hi hem vingut amb la idea de continar el nostre viatge, en tren, un cop visitada la ciutat. Però les festes i les fronteres ens han complicat la continuïtat. La paraula xinesa que mes hem escoltat aquests dies a les estacions de tren ha estat el "mei you", que significa "no n'hi ha", de bitllets, en el nostre cas. Finalment en vam trobar per viatjar just per les dates de l'Any Nou Xinés.

Ja fa mesos que anem viatjant en tren, i la idea de tornar a casa en tren s´ha fet més gran a mesura que hem anant fent quilòmetres. Hem recorregut gairebé 9.000 quilòmetres en tren des que vam optar per viatjar en aquest transport des de la ara llunyana Java, a Indonèsia, fins a arribar a Beijing. Provarem de tornar a casa en tren.

Des de Beijing hi ha diferents opcions per tornar a casa en tren. La més coneguda és sens dubte la del Transiberià, entent per transsiberià el conjunt de diferents rutes ferroviàries que travessen d´est a oest Rússia i que conflueixen a Moscou . Però conseguir el visat rus a la Xina és impossible, només es pot aconseguit el visat de trànsit, vàlid per 10 dies, i sempre i quan es presenti el recorregut total d´entrada i sortida a Rússia, opció inviable donat als preus de bitllets de tren que s´han de pagar comprant-los des de la Xina. Només ens queda una altra opció, la de la Ruta de la Seda en tren. No tindrem ni molt menys, el temps que voldríem per visitar els que ens agradaria visitar dels llocs per on passarem, però pot ser menys traumàtic tornar en tren, que fer-ho en avió.

La ruta ens portarà de la Xina fins al Kazakhstan, d´on si els russus ens deixen, creuaren a Ucraïna, i d´allí a Europa!

Beijing, 22 de gener de 2009