Si ens fixem en un mapamundi ens costarà separar geogràficament el continent asiàtic d´allò que anomenem Europa. No hi ha cap separació física que ens faci pensar en Europa com en un continent amb entitat pròpia. Europa sembla una península asiàtica més, com ho és el sudest asiàtic o ho és la mateixa Índia. La idea de tornar a Barcelona des d´Àsia per terra esdevé totalment realitzable. Ja viatgers com Marco Polo al s. XIV havíen recorregut bona part del continent a peu o a lloms d´un cavall. Recordem també la Ruta de la Seda per on, més que no pas gent, hi van circular mercaderies i idees travessant tot el continent asiàtic des de l´actual Xina fins a Grècia i Roma.
Quinze mesos enrera havíem començat un viatge que ens havia portat des d´Iran, el nostre punt d´inici, fins a Indonèsia, travessant Àsia i part d´Oceania. Era hora de plantejar-se ja la tornada a casa. La qüestió no era tant en pensar de quan tornar, que ja tocava, sinó més aviat en la forma que faríem aquest retorn. I la idea de fer-ho tren, engrescava. Encara érem a Java (Indonèsia) i per davant se´ns presentava un recorregut de més de 25.000km travessant tot Àsia de punta a punta. Visats, sistemes ferroviaris diferents, connexions entre països, rutes possibles a emprendrer, preus dels bitllets… Moltes incerteses ens preocupaven, però tot i així, vam decidir de provar de tornar a casa només utilitzant aquest sistema de transport. Des de Singapur (la punta més meridional de la península malàia) fins a Algesires (el punt més meridional d´Europa que es pot assolir en tren), es poden anar enllaçant trens, un darrere l´altre, i convertir el trajecte en el més llarg que avui dia podem fer al món en tren.
Fer servir només el tren com a mitjà de transport per tornar a casa no significava sacrificar la visita de ciutats o països que consideràvem del nostre interés però que no estaven connectats ferriament. Sí que implicava que el tren en seria el fil conductor. Si baixàvem en una estació d´una ciutat concreta per visitar una illa, un país o una ciutat on no hi arribava el tren, caldria tornar a aquella ciutat per reprendre el viatge ferroviari just d´allí on l´havíem interromput. És el cas de les illes tailandesa de Ko Phi Phi i Phuket, que en no tenir, per raons òbvies, conexions fèrries, vam utilitzar la ciutat de Surat Thani com a punt d´accés a aquells llocs d´interés. També és el cas de les Illes Perhentien a Malàisia, que si bé la línea de tren anomenada ´Jungle Line´ deixa a prop, per raons de conveniència de ruta, hi vam anar en bus des de Butterworth, ciutat a la que vam tornar a fi de continuar el trajecte en tren d´on l´haviem deixat.
Un altre aspecte important que cal tenir en compte a l´hora de fer un recorregut com aquest (i que afecta directament a la butxaca) són les connexions de tren entre diferents estats. Sempre resulta molt més barat arribar en tren fins a la darrera estació abans de la frontera amb un segon país, que no agafar un tren internacional que connecti sense baixar del tren ambdós països. Exemple d´això seria el tren de Singapur destinació a Malàisia, el tren vietnamita que va de Hanoi a la Xina o els trens directes que uneixen Canton amb Hong Kong. Un exemple més clar, i proper, seria el Talgo. Hi ha trens directes des de Milà, Ginebra o Paris cap a Barcelona, però són molt més cars que no pas anar enllaçant trens regiónals francesos fins a Port Bou, des d´on agafar ara sí, un tren directe a la capital catalana. Hi ha ocasions però, que arribar fins a la frontera en tren és possible, però que travessar-la a peu no, és el cas de la frontera entre la Xina i el Kazakhstan, on es pot arribar en tren fins a Alanshaku (frontera xinesa) des d´Urumqi, però d´on no es possible creauar al costat kazac sinó és en tren. En aquest cas no queda més remei que agafar el tren internacional.
Durant tot el recorregut travessarem una vintena de països. Per tant és fonamental tenir en compte els visats que haurem d´aconseguir i si els podem o no aconseguir a la frontera o si bé els haurem de fer amb anterioritat. Més important encara és tenir en compte aquells països que poden posar moltes dificultats per obtenir-los, com per exemple Rússia, o els països que caldria travessar amb un visat de trànsit, com la mateixa Rússia o Bielorússia.
Són molts factors que no es poden control.lar i que poden fer desistir de fer aquest itinerari només en tren, fent-lo a la inversa, direcció Barcelona, sense programar res d´avantmà.
INDONÈSIA
KM.0 JOGJAKARTA. 11 de setembre de 2008
És a Jogjakarta on comença el nostre recorregut en tren fins a Barcelona. La decisió ve forçada per un visat que ens caduca en pocs dies i per la coincidència d´una connexió entre un tren i un vaixell que només circula cada quinze dies. El nostre visat, que l´havíem extès a Bali, caducava en dos dies i no ens anva bé extendre´l més (hauríem d´anar a Bali per fer-ho i esperar dues setmanes per obtindre´l). Duiem tres mesos a Indonèsia i calia sortir-ne´n sí o sí, sense poder acabar amb calma de visitar totes les ciutats que ens hauria agradat de veure, o de pujar aquells volcans que ens hauria agradat fer. Podem anomenar sort que un dels dos únics vaixells mensuals que passen per Jakarta direcció Battam (prop de Singapur), ho fes l´endemà al matí del tren nocturn Jogjakarta-Jakarta. Només seran unes hores compartides amb en Pedro. A quarts de deu de la nit surt l´Express Bima, un tren nocturn que ve de Surabaya i acaba a Jakarta, la capital. Tot i ser un tren nocturn no hi ha lliteres, sinó amples seient de pell que es poden reclinar força. El que més recordarem d´aquell trajecte és el fred del vagó. Sense prou mantes i amb l´aire condicionat ben fort, aquest petit contratemps serà el que més recordarem de la primera nit en un tren en el nostre trajecte a casa.
Quan erem a Kuala Lumpur fent el visat indonesi no em van deixar entrar a l'ambaixada per dur pantalons curts. Per sort, Olga va poder fer la presentació dels documents i ja vaig vigilar de dur cama llarga quan vam anar a recolli el passaport. Però en vam sortir amb un regust estrany, serà Indonèsia un país estricte pel que fa a l'aspecte religiós?Els fets han resultat ser ben diferents un cop dins al país, de com es veien abans d´entrar-hi. Indonèsia, amb els seus 250 milions d'habitants, és el país musulmà més gran del món (i quart en població total). L'islam arribà a aquestes illes a través de la Índia, per tant, un islam menys ortodox que el practicat a l'Aràbia. La població d'Indonèsia és en un 90% musulmana en termes dce població, que de territori, hi predomina el cristianisme i l'animisme més que n pas l'islam, centrat a l'illa de Java, i on hi viuen sis de cada deu indonesis.
El cristianisme arribà de la mà dels portuguesos i holandesos, i està arrelat fortament a diferents illes o a parts d'illes. A l'illa de Sulawesi trobem Tana Toraja, una vall envoltada per muntanyes de més de 2000 metres amb una cultura única al país, barreja de creences crisitnaes i animistes. Culturalment són els seus enterraments finals (de vegades poden passar anys des de la mort ) és el seu tret més característic barreja de cristianisme i animisme. A la regió de Sulawesi Nord (Sulawesi Utara) on predominen les esglesies cristianes és habitual trobar-hi creus i qualsevol mena d´imatgeria de crist, com ara rellotges o samarretes amb un 'Jesus Love You' estampat al pit En les regións on predomina el cristianime, per agradable sorpresa nostra, s'hi menja porc i s'hi beu cervesa, carn i beguda que es dificil de trobar en aquelles zones que son de majoria islàmica.
Un cas semblant són les Moluques, de majoria musulmana al nord però cristiana al sud.L´illa de Flores és de majoria catòlica, Bali hinduista, Papua animista... i així podriem estar parlant indefinidament sobre les 17.500 illes que componen Indonèsia, tot un poti-poti cultural.
Tanta barreja religiosa ha donat peu aïlladament a conflictes interreligiosos entre les diferents comunitats. A Sulawesi Central encara ara la situació és tensa, mentre que la de les Moluques ha millorat molt. En aquestes darreres illes, entre els anys 1999-2004, disturbis religiosos entre musulmans i catòlics vam provocar la crema de mesquites i esglèsies i desenes de morts a ambdós costats del conflicte. Sobre aquests fets vam estar xerrant amb un professor universitari que ens vam trobar a Sanana, una illa de les Moluques. Segonos aquest professor una explicació de tot plegat podria donar-se al pel buit de poder que va deixar la caiguda de Soeharto l´any 1998. Les disputes per ocupar els llocs de govern vacant i el desgovern general hauríen actuat com a reactiu d´uns enfrontaments venuts com a interreligiosos.
Java és l´illa més poblada de l´arxipèlag indonesi, i per això compta amb la xarxa ferroviaria més extensa de tot el país. Tant sols l´illa veïna de Sumatra també disposa de línia fèrria. El tren nocturn a Jakarta no serà el primer que agafarem a Java. Aquest honor recau sobre un tren de rodalies (Pramek) entre la ciutat on ens trobàvem, Jogjakarta i Solo, una ciutat a 70km de distància… en direcció contrària a Barcelona! Ens dirigíem a Solo en bus nocturn des de Bali quan ens la vam passar de llarg i anàvem a parar directament a Jogjakarta. Aquest petit contratemps fa que el primer tren del nostre recorregut de tornada a casa sigui en direcció oposada. Per aquest mateix fet no hem comptat els 65km de distància entre ambdós ciutats en el nostre recorregut final en tren.
Retornem a la ciutat de Jogjakarta després de pujar el Merapi (2.960m) i el Merbabu (3.200m), dos volcans al costat de Solo i raó per la qual ens hi dirigiem quan ens la passavem de llarg mig endormiscats al bus. M´hi vaig sentir bé, en aquesta ciutat. Sovint petits detalls aliens a interessos purament turístics et fan sentir millor en un ciutat que una altra. Un hotel barat i senzill però agradable situat prop del centre de la ciutat, un centre on pots trobar botigues amb un super inclòs (impoortant en el nostre cas), un restaurant on menges de gust són aquells detalls que quan conflueixen et fan sentir bé. A més a més ens vam retrobar aquí amb en Pedro, un vell amic de viatge amb el que coincidirem durant la part del viatge que vam recórrer pel Tibet i Nepal. Després de prop d´un any viatjant cadascú pel seu costat, els nostres camins es creuaven de nou.
KM. 650 JAKARTA. 12 de setembre de 2008
Viatgem en tercera classe turista (Tiga Wisata) en la qual tenim reservat un llit on passar les hores. Per contra, si es viatja en classe Econòmica el passatger s´ha de buscar pel seu compte una plaça lliure. Aquest fet provoca que l´abordatge d´un vaixell sigui pitjor que l´inici de les rebaixes de El Corte Inglés. Corredisses, empentes entre passatgers, cops donats o rebuts amb els voluminosos paquets que carreguen els mossos del port… tot s´ hi val per assegurar-se una plaça lliure on estirar els ossos durant les llargues hores, de vegades dies, de travessa. Sovint els macips del port pugen al vaixell sense esperar que el vaixell hagi abarat del tot amb la finalitat no tant de la de pujar l´embalum del passatger, sinó més aviat per a reservar-li un bon llit dels llires. La pujada a un vaixell indonesi esdevé un dels espectacles més vius que es poden viure al país.
Els indonesis tenen una gran obsessió per la neteja. Es dutxen en qualsevol moment a qualsevol lloc. I si tenen hores lliures com les que dóna un llarg trajecte en vaixell, els lavabos es converteixen en el lloc més frequentat durant el trajecte. Els homes amb calçotets i les dones amb els sarongs (grans mocadors que fan servir com a vestit, parasol, grunxador pel nen, estovalles, o per aquest cas de tovallola) entrar en un lavabo d´un ferry és tot un espectacle. Els lavabos a indonèsia són de plat, sense tassa, amb un gran recipient ple d´aigua, l´anomenat ´kamar mandi´. No us hi fiqueu mai, que no és per banyar-s´hi , sinó que és el dipòsit d´on agafar l´aigua amb un cubell (que mai faltarà) que serveix per dutxar-se tot tirant-se´l damunt. Llegendes urbanes indonesies parlen sovint de turistes que s´hi han banyat tot pensant que eren fresques banyeres on refrescar-se de la insoportable calor humitosa de l ´equador. Lleig.
Habitualment amb el bitllet dels vaixells Pelni s´hi inclou menjar, que sol ser un bol d´arròs amb un troç de tofu i de peix o carn que tot s´ha de dir, cal cercar insistentment entre l´arròs. Això si heu trobat la cua que us pertocava a l´hora d´anar a buscar la vostra ració.
Després de 24 hores dalt el vaixell, desenbarquem a l´illa Indonèsia de Batam, a l´arxipèlag de les Riau. La caminada de prop de 10 minuts entre la terminal local i la internacinoal del port, serà la única estada que farem a Sumatra, província a la que pertany l´arixpèlag de les Riau, i evidentment la pròpia illa de Sumatra. Per la seva proximitat a Singapur i mà d´obra barata, moltes industries s´hi han intal.lat alhora que s´hi han construit camps de golf. Precisament són golfistes singaporesos els que omplen el petit vaixell, que en prop d´una hora, ens porta a Singapur. És diumenge per la tarda i tornen de passar un dia, potser el cap de setmana, a Indonèsia. No vull ni pensar com deu ser per a ells, que guanyen 3000€ de mitjana al mes, el nivell de vida d´Indonèsia, on amb menys de 15€ nosaltres passem un dia sencer, incloent-hi l´hotel i els menjars.
SINGAPUR
KM. 650 SINGAPUR. 14 de setembre de 2008
Etimològicament Singapur vol dir en sànscrit ´illa de lleons´, definició que conté un fet cert i un de fals. Aquesta ciutat-estat és efectivament una illa, però mai hi van haver lleons a Singapur. Però sí tigres, el darrer dels quals va ser mort el 1902 des del mateix (i famós) hotel Raffles, en ple centre de l´actual ciutat.
No queden tigres a Singapur, però tampoc els necessita perque Singapur és tot ell un tigre, un gran tigre de la economia. Juntament amb Hong Kong, Taiwan i Corea del Sud formen un quartet de luxe en les finances asiàtiques i mundials. No és d'estranyar doncs, que els guanys (mitjans) dels habitants de Singapur, superin els 3000 euros al mes i tingui la sisena renda per càpita més elevada del món.
La majoria ètnica predominant a Singapur és la xinesa. Però no us espanteu, que aquest país és net i pulit, molt nét i polit. Fins a tal punt les autoritats intenten mantenir una ciutat impol.luta i ordenada, que la Ordença Civíca del Clos a Barcelona és cosa de nens. La ciutat és plena de cartells amb prohibicions penalitzaces amb multes que van des de 250 euros a fins i tot pena privativa de llibertat, per creuar el carrer fora dels passos establerts. Però la normativa més 'curiosa' de Singapur és, sens dubte, la de la prohibicio del xiclet. Va ser l'any 1992, cansades les autoritats de netejar xiclets al metro, que van declarar il.legal el xiclet. Tret de l'ús per efectes medicinals, aquesta golosina masticable està tècnicament prohibda, fins i tot entrar-ne per a us propi ho està. Una altra 'curisosa' normativa de Singapur obliga als usuaris dels lavabos públics a tirar de la cadena. Desconec com les autoritats porten el control legal d'aquesta normativa, però per si un cas, mai ens oblidarem de fer-ho mentre siguem en aquesta pulcra ciutat.
És el tercer cop en el nostre viatge que trepitgem Singapur. El primer cop ho fèiem per aire (en un trànsit entre la India i Austràlia), la segona per terra i aquesta tercera vegada, per mar. Són quarts de set de la tarda, i és fosc. Fa quatre mesos que vam conèixer aquesta ciutat així que la idea és de no quedar-nos-hi més. Ens dirigim directament a l´estació de tren, amb la esperança de trobar un bitllet de tren pel mateix dia cap a Kuala Lumpur. El ferrocarril de Singapur han provocat un conflicte internacional entre Singapur i Malàisia. Els pocs quilòmetres de vies que circulen pel petit estat pertanyen a les linies ferroviàries de Malàisia (Keretapi Melayu). Van ser construides quan aquests dos estats es van independitzar de l´imperi britànic i formàven un sol estat. El 1965 Singapur va sortir de la incipient federacó d´estats malais, però el ferrocarril restà sota poder malai.
El bitllet costa 38 ringgits de Malàisia, però si es compra a Singapur, s´han de pagar no 38 ringgits malais (7€) sinó 38 dòlars de Singapur (18€). Aquest “corralito” de Singapur multiplica el preu del bitllet de tren en dos cops i mig els seu cost original. No és estrany que el tren circuli gairebé buit els 25 minuts de trajecte que triguem en arribar a Johor Barhu, la primera ciutat malàia, on els preus dels bitllets sí que ja només es paguen en ringgits. Però nosaltres volíem seguir el trajecte en tren (o començar, segons com s´entengui) des del punt més meridional on es pot arribar en tren de tot Àsia (de tot Euràsia), a escassos 2 graus al nord de l´equador, l´estació de Tanjong Pagar de Singapur.
Viatgem en segona classe superior (té un nom pompós però no deixa de ser segona classe), en llitera. Els llits es distribueixen longitudinalment en el vagó, a doble nivell. No hi ha compartiments ni cap porta que separi els espais, la única intimitat ens la dóna una cortina blava. Trobem els llits fets, amb llençols i una manta. Podem dir que el servei és força bo. Ens han donat les targes de sortida d´immigració en passar l´accès restringit a l´andana on es troba el tren que hem d´agafar. Esperem no tenir problemes. De moment en entrar a Singapur i no ens han posat al passaport cap segell, ni cap ´SHIT´. Aquesta paraula, que en anglès significa ´merda´, és l´acrònim de ´Suspected Hippy In Transit´, un bonic record per a col.leccionistes de segells de passaports que les autoritats de Singapur estampàven a tot individu grenyut que intentava entrar al seu net i polit país. Amb els mesos que fa no em tallo els cabells… hauria tingut molts números que ser un ´SHIT´ ens els temps que aquest segell era utilitzat.
MALÀISIA
KM. 1050 KUALA LUMPUR. 15 de setembre de 2008
Els funcionaris d´immigració malais graven informàticament les dades del passaport a la seva base de dades sense posar cap segell al passaport abans d´entrar a l´andana que dóna accès al tren cap a Kuala Lumpur, i la falta d´aquest em preocupa més que no pas haver tingut el ´SHIT´ de Singapur. Abans de pujar al tren som ja a Malàisia tot i que encara no hem sortit de Singapur. Aquesta curiositat de ser a dos països alhora es dóna gràcies a què tant l´estació com les vies del tren encara pertanyen a Malàisia, així que abans de pujar-hi es fan els tràmits duanrs d´entrada al país, mentre que els tràmits de sortida de Singapur no els fem fins que el tren no arriba a l´estret de Johor, on les autoritats de Singapur fan baixar als passatgers amb equipatges inclosos er tornar a pujar-hi un cop es passen els tràmits obligatoris. El tren arriba puntualment a dos quarts de set del matí a KL Sentral, la moderna estació de tren de Kuala Lumpur. És la segona vegada que hi arribem. Del primer cop en fa ja gairebé quatre mesos, provinents d´Austràlia. En aquella primera visita vam passar-nos-hi tres setmanes fent “turisme sanitari”. Arrossegava des de Nova Zelanda una tendinitis que em va aparèixer fent el Kepler Track, un trekking de prop de 60km a l´illa del sud. Tot i que l´assegurança mèdica em cobria l´assistència sanitària arreu del món, vam aprofitar els bons serveis mèdics i baixos preus d´aquesta ciutat a fi d´anar al metge. Kuala Lumpur no és una de les principals ciutats “sanitàries” del sudest asiàtic (Bangkok, Singapur i Hong Kong, ocupen aquest honor), però és una ciutat moderna on també es poden trobar òptims serveis mèdics on tractar-se. La meva primera visita al Kuala Lumpur Sports Medical Centre (centre que vaig escollir després de buscar per internet on tractar la meva lesió) va durar poc més de dues hores. En aquest intèrval, un traumatòleg d´origen xinès em visitava dos cops, una infermera índia em feia una ressonància magnètica i una radiografia, i en sortia havent fet una hora de sessió de recuperació amb una fisioterapeuta malàia. Una mostra d´eficàcia i multiculturalisme condensades en poca estona, una representació del que és, o vol ser, aquest país.
Hi ha llibertat religiosa a Malàisia, però l´islam n´és la religió oficial. Ens trobem a mitjans de setembre i el ramadà ha començat. La festa més important del calendari musulmà culmina amb el dia del trencament del dejuni, conegut a Malàisia com el ´Hari Raya Aidilfitri´. Durant els dies que envolten aquesta festivitat, el transport en tren i vaixell es complica molt. Milers de persones viatgen arreu del país per visitar la família o per gaudir simplement d´uns dies de descans. Els trens s´omplen fàcilment, i el corredor ferroviari que recorre la península malàia de sud a nord per la seva costa oest passa per les turístiques illes de Penang i Langkawi, és la línia que més ràpidament nota aquest moviment sobtat de passatgers.
No hem fet ni 1000km en tren i ja hem de fer números i càlculs a fi de trobar places pels trens que volem agafar direcció Tailàndia. Per sort l´estació de KL Sentral s´organitza eficientment, i uns grans cartells a la sala de taquilles mostren clarament quins trens estan plens i ens quins encara resten places. Després de passar ben bé dues hores estudiant totes les opcions,
sortim de la moderna estació de KL Sentral amb una bitllet per a Ipoh, una ciutat a mig camí de Butterworth, des d´on volem agafar un bus per visitar els Cameron Highlands. Hem barallat l´opció d´agafar ara i aquí tots els bitllets del recorregut de Malàisia, però optem finalment per viatjar dia a dia, destinació a destinació, confiant a trobar places per als trens que necessitem, i que la festa final del Ramadà no ens faci massa la guitza.KM. 1.250 IPOH
Quatre hores en tren des de la ciutat d´Ipoh ens han dut a Butterworth. Veníem dels Cameron Highlands, zona interior de Malàisia coneguda per les seves plantacions de té i caminades per la selva. La zona no ens ha convençut gaire. Sí, les seves caminades per la selva (Jungle walks) amb camins arranjats i numerats pels quals es poden fer fàcils caminades estan bé, però que no són res en especial que mereixin per sí mateixes. L´entorn tampoc té encant. La ciutat base per visitar els Cameron Highland, Tanah Rata, és una població turística de muntanya freqüentada tant per malais com per estrangers. Pels seus voltants, escampats al llarg de la carretera a Tanah Rata, s´escampen enormes hotels sense encís entre plantacions de té o de maduixes visitats per nombrosos autocars de turisme local. Comprem unes maduixes en una de les paradetes a peu de carretera, i visitem la plantació que Boh té a Sungai Palas, població a pocs quilòmetres de Tanah Rata, on degustem un té vermell en una moderna terrassa. Tot s´ha de dir que les vistes sobre les plantacions són ben boniques. L´arbust, que no es deixa créixer més d´un metre, es cultiva formant rengleres perfectament alíniades d´un verd intens gràcies a les fulles joves que creixen al capdamunt de l´arbust, i que són les que es cullen per l´elaboració d´aquesta beguda d´abast mundial. Si més no, això és el que ens expliquen en la visita. Sovint passa que durant un viatge que es va a parar a indrets que no tenen l´interés que un esperava d´ells. Diuen que no hi ha llocs sense interés, sinó formes d´apropar-s´hi sense interés.
El bitllet de tren Ipoh-Butterworth el comprem al mateix moment d´arribar a l´estació de tren d´Ipoh. És el mateix tren que ens va portar des de KL, l´anomenat ´Ekspres Rakyat´. Per tren exprés cal entendre que és un tren que no pararà a totes les estacions, mentre que un tren ordinari sí que ho farà. Triguem quatre hores a fer els 155km que hi ha entre les dues ciutats, a una mitjana de 38km/h. El tren és còmode, amb aire condicionat i seients de pell. Durant el trajecte empleats del ferrocarril venen menjar i begudes amb un carretó que passegen amunt i avall dels vagons. El tren arribarà a Butterworth a quarts de deu de la nit, així que ens comprem uns espaguetis bolonyesa dalt el tren per sopar, que per cert, els trobem deliciosos.
KM. 1.405 BUTTERWORTH-PENANG. 19 de setembre de 2008
La raó d´anar a Butterworth és doble. Per una part, visitar l´illa de Penang, que es troba a escassos vint minuts en transbordador, i per l´altra agafar el tren a Tailàndia que surt d´aquesta ciutat. No hi ha cap tren directe entre Kuala Lumpur i Bangkok sinó que s´ha de fer canvi o bé aquí, o bé a Hat Yai, una ciutat tailandesa 50km a l´interior del país veí, des d´on també hi arriben trens directes des de Kuala Lumpur i des d´on es pot connectar també directament amb Bangkok.
Malàisia és un país oficialment musulmà on dues terceres parts de la població són malais mentre que la resta es reparteix entre xinesos, indis i indígenes (orang asli). Som a mitjans mes de setembre i el ramadà ha començat. No a tot el país es viu la festivitat amb igual intensitat. A l´estat de Kelantan, on hi governa un partit islamista, s´hi celebra especialment. La seva capital, Kota Bahru, que es ven com ´la Ciutat de l´Islam´ (Bandar Raya Islam) s´hi poden encara veure en un cèntric supermercat de la ciutat caixes de pagament separades per sexes. També podem observar més noies de l ´habitual a altres estats portant xador i fins i toti rètols d´hamburgueseries famoses en àrab, tot i que la llengua malàia s´escriu en alfabet llatí. No sobta, doncs, que menjar o beure durant el ramadà a plena llum del dia, esdevingui per a no musulmans com nosaltres, el joc del gat i la rata. Ens hem d´amagar per poder beure o dinar al carrer. Per contra, l´estat malai de Penang és l´únic dels tretze que és de majoria xinesa. I allí on els xinesos siguin majoria, s´hi podrà menjar porc i beure cervesa, però el més important de tot, és que es podrà fer tot això a plena llum del dia sense recórrer a tècniques de camuflatge per sobreviure al ramadà.
Els horaris oficials del comencament i acabament del dejuni diari del Ramadà es publiquen cada dia als diaris. L´inici s´anomena ´Imak´ i sovint s´inicia a primeres hores del matí. No es estrany trobar-se viatjant de nit, i que el bus pari a fer un apat abans de l'Imak, o que al tren reparteixin un abundos esmorzar quan encara es fosc.
Durant el dia no es veu pel carrer ningu menjant ni bevent, ni la minoria xinesa (que en general, i per sort per nosaltres, va a la seva) aquí respecta públicament el dejuni. Molts restaurants malais tanquen durant les hores del dia, mentre que els indis i xinesos sí que per sort obren i ens salven de la situació, a nosaltres, i a la majoria dels turistes que correm per aquestes terres.
Poques hores abans de la fi del dejuni (´berbuka´), comença pels carrers de Kota Bharu un bullici de paradetes de menjar de carrer que tenen molt d'èxit. La gent hi compra tota mena de begudes i aliments cuinats per endur-se´ls a casa on trencaran el dejuni en família. Just entrada la ´berbuka´ és mala hora per anar a sopar o comprar. Els restaurants s'omplen literalment de gent amb gana i sed acumulades durant les més de tretze hores de dejuni i es fa difícil fins i tot incòmode triar aquest moment per sopar. Algunes botigues tanquen durant tres quarts d´hora per a poder recuperar-se d´un llarg dia de treball, abans no segueixi la jornada laboral. No es d'estranyar que sigui habitual l'ús de la pirotècnia després de la ´berbuka´. Poder per fi haver saciat la gana després de tantes hores de ´gaudi´ és per llençar coets.
La ciutat de Georgetown, a l´illa de Penang (de vegades la mateixa Georgetown és anomenada Penang) ens sorprèn agradablement, no només pels xinesos que ens ´alliberen´ per uns dies del ramadà que el país està celebrant, sinó per la seva vitalitat i gastronomia. Coneixem poc de la illa que els anglesos convertiren, per un breu periode de temps, en la capital de l´estret de Malaca, tot i que d´aquest passat colonial podem gaudir de l´assentament colonial més antic del país, el ´Colonial District´, amb edificis imponents com l´ajuntament. Però també podem passejar pel barri xinès o l´indi, cadascun dels quals ens ofereix una cuina excepcional només canviant de carrer. En poc espai, Georgetown ens ofereix el que segurament siguin les millors cuines del món (amb permís del nostre etnocentrisme mediterrani), la cuina xinesa, la india i la malàia. Apotèosics són els ´banana leaf´que es poden prendre al barri indi de Georgetown, plat que consisteix en una gran fulla verda de bananer on s´hi posen diverses salses i on es va afegint tant d´arròs com es sigui capàs d´empassar-se.
El tren no arriba a l´illa de Penang, sinó que s´ha d´anar fins a Butterworth, a l´estat continental veí de Seberang Perai, per arribar fins a aquesta interessant illa. Entre Butterworth i Georgetown, la seva capital, hi ha un servei ininterromput de vaixells que només són de pagament quan es dirigeixen cap a l´illa, de sortida són gratuïts. Comprem els bitllets per a Tailàndia abans d´anar cap a les illes Perhentian per així preveure que els busos no s´omplin a causa de la festa final del Ramadà.
Les illes Perhentian es troben a la costa est de la península malàia a fi de gaudir uns dies de tranquil.litat i platja. Són força conegudes entre els turistes i habitualment no n´hi ha cap de nosaltres que no acabi anant-hi. Es valoren principalment les seves aigües i fauna marina, però les comparacions són sempre odioses, diuen, i nosaltres, després de conèixer les illes de Sipadan a Borneo, o la de Bunaken al nord de Sulawesi (Indonèsia), no ens atrauen tant com les primeres.
No tenim cap problema amb els passaports a l´hora de sortir del país. Patíem en no tenir cap segell d´entrada a Malàisia quan a la sortida de Singapur no hi ens estampàven res de res al passaport. Sempre s´ha d´estar alerta i preveure possibles complicacions en qualsevol situació, estar atent a qualsevol fet que faci desviar el viatge cap a vessants inesperats. Tot i que estic ben segur que hi ha viatgers (o turistes, tant se val com ens definim) que precisament el que busquen són aquests fets inesperats com a motor principal del viatge, evitant la informació per anar sortejant les dificultats a mesura que un se les troba. Es viatja així de forma més autèntica (genuïna està de moda dir-ne´n ara), una paraula que em disguta. Què fa que una ciutat o un país sigui més autèntic que altres? El baix desenvolupament? La pobresa? Perque no ens enganyem, solem dir que un país o viatge és més autèntic quan visitem indrets desenvolupats i/o allunyats dels circuits turístics tradicionals, o quan aquests ens ofereixen emocions ràpides com un heli-esquí a Nova Zelanda o de més ´místiques´ com ens ofereix un ashram a l´Índia, però que en definitiva, no són més que emocions que busquem quan viatgem.
Estar molts mesos viatjant et dóna una visió més complerta de tot aquest món, d´un món que de fet no deixa de ser un reflex més de la societat en la que vivim, amb les nostres preocupacions, aspiracions i pors del dia a dia que no abandonem quan estem de viatge. I el nostre egocentrisme social, el nostre colonialisme modern tampoc l´abandonem. Moltes vegades he sentit vergonya per com actuem els turistes o viatgers, tant se val, quan actuem sense respecte vers els llocs que visitem desconeixent les seves normes de comportament socials. Quantes parelles van agafades de la mà o es besen quan en els països budistes hi regna un conteniment a expressar les emocions públicament (encara que siguin discusions), o quants de nosaltres hem molestat en la recerca d´una foto, quants hem criticat quan s´ha de regatejar en un país, o que mengin gos, rates o escarbats, que tinguin la dona sotmesa com si al nostre país hagi assolit la igualtat, o que els homes no treballen i es passen el dia estirants al sol.
Viatjar provoca un efecte mirall sobre nosaltres, aprenem més sobre qui som nosaltres mateixos i la nostra societat quan ens comparem amb la resta de món, els seus costums, formes de fer, llengües i religions.
Deixem enrera Malàisia, un país poc conegut però que està fent esforços per a promocionar-se internacionalment. El seu principal icone són les torres Petronas de Kuala Lumpur, que tothom coneix tot i que no sàpigan situar correctament en el mapa. Borneo, amb els orangutans i el Kinabalu són l´altra gran al.licient del país (i que molts de nosaltres tampoc sabran situar exactament sobre un mapa). En aquesta mítica illa es pot viure la destrucció dels boscos tropicals en directe. Camions i transbordadors carregats de grans arbres omplen les carreteres i els rius a diari. De vegades dels boscos només es talen, per al negoci sovint il.legal de la fusta, els seus arbres més valiosos, però sovint boscos sencers són arrassats completament per a plantar-hi palmeres d´oli. Hectàrees i hectàrees de boscos més antics que els amazònics desapareixen d´un dia per l´altre a benefici del negoci de l´oli de palmera, soposant la seva mort definitiva. El primer productor mundial d´oli provinent d´aquesta varietat africana de palmera no cal dir que és Malàisia.
Aquesta catàstrofe mediambiental no només afecta les espècies animals i vegetals, també cultures senceres com la Penan veuen perillar la seva forma de vida tradicional i les seves pròpies vides, amb amences i denúncies d´assassinats d´alguns dels seus membres o de conservacionistes que lluiten contra els enormes interessos de les empreses de tala legal i il.legal de fusta tropical.
